El 25 de juny es compleix un nou aniversari de la primera ordenació de sacerdots de l’Opus Dei: el Venerable Mons. Álvaro del Portillo i els Servents de Déu Dr. José María Hernández Garnica i Dr. José Luis Múzquiz de Miguel, tots ells actualment en procés de canonització.
Es recullen a continuació uns paràgrafs de la recent biografia del Dr. Hernández Garnica ROTURANDO LOS CAMINOS, de D. José Carlos Martín de la Hoz, a propòsit d’aquest aniversari, que recullen anotacions d’una meditació del Dr. Hernández Garnica d’aquest mateix dia de l’any 1972.
*******
«Pocs mesos després d’acabar la guerra civil espanyola, i un cop superats els moments de dificultats interiors, [Sant Josepmaria] li va plantejar la possibilitat de preparar-se per la seva ordenació sacerdotal. Com escrivia el Dr. José Maria el 1972: “El Pare ens havia fet veure ben clarament la necessitat de sacerdots en l’Obra, que arribessin al sacerdoci després d’haver viscut la vocació pròpia nostra, per ajudar amb la seva predicació -d’acord amb les directrius assenyalades pel Pare- a la formació dels seus germans, i per col·laborar en la seva direcció espiritual, sobretot a través del sagrament de la Penitència “[cfr. Meditacions, 25.VI.1972, AGP, JHG, E-74, pàg. 1].
»En recordar aquest esdeveniment, comentava D. Álvaro del Portillo: “Tot va ser molt senzill! No hi ha res barroc a l’Obra. El nostre Pare sabia perfectament que podia disposar de nosaltres, i nosaltres vam respondre lliurement, sense cap coacció” [S. BERNAL, Recuerdos de Álvaro del Portillo, pàg. 84].
(…)
»Es van anar celebrant els diversos ritus. “El dia 20 va tenir lloc al Palau Episcopal de Madrid la Tonsura, segons el que establien en aquella època les lleis de l’Església. Després, els dies 21 i 23, les ordres menors. El 28 de maig, Mons. Marcelino Olaechea, Bisbe de Pamplona, els va conferir el subdiaconat a l’oratori de Diego de León. El 3 de juny, a la capella del Seminari de Madrid, van rebre el Diaconat, de mans de Mons. Casimiro Morcillo, Bisbe Auxiliar de Madrid-Alcalá. Finalment, Mons Leopoldo Eijo i Garay va oficiar l’ordenació de preveres el 25 de juny, a la capella del Palau Episcopal” [S. BERNAL, Recuerdos de Álvaro del Portillo, pàg. 85].
(…)
»Era la primera ordenació de fidels de l’Opus Dei i va ser extremadament cuidada pel Fundador, tant per la qualitat dels professors escollits, com per la categoria humana i espiritual dels candidats. Com assenyalava el servent de Déu en una meditació escrita el 1972: “De la nostra formació apostòlica i espiritual, així com de la pastoral, no vam poder tenir millor mestre, perquè va ser el Pare mateix qui es va encarregar d’aquesta tasca. Van ser constants les converses en què ens anava donant normes, consells, per a la nostra futura tasca de sacerdots. No se’m poden oblidar algunes passejades per les afores de Madrid, en què caminant, al vespre, alguna vegada el Pare ens parlava del millor mitjà de servir l’Obra” [cfr. Meditacions, 25.VI.1972, AGP, JHG, E-74, pp. 2-3].
»Per fi va arribar el 25 de juny, data de l’ordenació sacerdotal. Joan Massià recordava que: “El nostre Fundador no va assistir a l’ordenació; va celebrar la Missa a Diego de León, ajudat per D. José María Albareda, i després es van quedar al jardí per esperar els nous sacerdots. El primer a entrar per la porta lateral del jardí va ser D. Álvaro i li van seguir D. José María i D. José Luis. El nostre Pare, que estava assegut en un banc del jardí, a penes els va veure, es va aixecar com mogut per un ressort i va anar a besar els palmells de les mans de D. Álvaro que, a la vegada, va agafar la mà del nostre Pare per besar-se-la primer. El nostre Fundador no va cedir i llavors es va produir un emocionant i afectuós tira i afluixa, difícil d’oblidar. Com era d’esperar, el nostre Pare va acabar besant els palmells de les mans a D. Álvaro i, a continuació, les dels altres dos” [Testimoni de Joan Masià Mas-Bagà, AGP, APD, T-00503, pàg. 2].
(…)
»Lògicament, sant Josepmaria va albergar molts projectes d’expansió de la tasca apostòlica amb l’ordenació dels tres primers sacerdots de l’Opus Dei. Precisament, anys després, el servent de Déu recordava: “És fàcil imaginar el Pare aquells dies, ple de goig i d’alegria, perquè una cosa, la necessitat de la qual la sentia tan al viu, i per la que tant havia resat i treballat, es realitzava. Hem sentit dir al nostre Pare que les ordenacions de les primeres promocions li havien donat una gran alegria, però al mateix temps també pena. Una pena que no era tristesa, sinó el dolor de perdre per a l’apostolat de l’Obra uns laics grans, que tanta falta feien. ¡Érem tan pocs! Avui dia segueix patint per aquesta pèrdua, però la tasca que realitzen per tot el món aquests germans nostres sacerdots -elements d’unitat i de servei- compensa amb escreix la pèrdua que suposa l’ordenació dels nostres germans” [cfr. Meditacions, 25.VI.1972, AGP, JHG, E-74, pàg. 1].
hernandezgarnica