Els començaments de la seva vocació: un martell i uns claus1
A la tardor de 1934, José María Hernández Garnica conegué l’Opus Dei i el seu Fundador. Només arribar a la Residència del carrer Ferraz, sant Josepmaria el saludà i li digué: “Home, Chiqui, molt bé! Té, agafa aquest martell i uns claus i, apa!, a clavar allà dalt”. El gest el guanyà i des d’aquell moment, se sentí molt ben acollit, com a casa seva. Estudiava Enginyeria de Mines a l’Escola Tècnica Superior de Madrid.
Les converses amb sant Josepmaria, les estones d’oració, les hores d’estudi i el tracte amb els altres estudiants que sovintejaven DYA, anaven calant en la seva ànima. L’últim any de la seva vida, en una meditació escrita recordava aquells primers mesos: “Quan ja tenia 20 anys vaig anar per primer cop per la Residència d’estudiants de l’Obra, allà vaig poder descobrir un món nou, que era donar sentit a la vocació i a les virtuts cristianes, aprendre a tractar amb Déu fins obtenir el concepte de Fill de Déu. I un lent però constant ascendir en les virtuts cristianes. És a dir, que aprenguérem a parlar amb Déu, a conèixer l’amorosa Providència divina, el sentit sobrenatural del treball, que donava un sentit cristià complet a la nostra vida. I tot això respirant un aire d’amistat que ens ensenyava a ser humils, desconfiant de nosaltres mateixos, però que obria un panorama en descobrir l’alegria de donar”2.
Li agradaren especialment l’ambient d’alegria que es respirava i el respecte a les opinions dels altres. Al llarg de la seva vida recordà moltes vegades que allà hi havia un quadre amb les paraules del Manament de l’Amor, preses de sant Joan. D’aquesta manera creixia en les ànimes d’aquells estudiants la necessitat d’estimar-se i de comprendre els punts de vista aliens.
Aprengué l’oferiment d’obres i a lluitar per tenir presència de Déu. Resava el Rosari, i feia una bona estona d’oració mental. Per assistir a Missa havia de matinar, per arribar puntualment a classe a l’Escola de Mines. Aquest pla de vida l’ajudà a trobar Déu enmig de les tasques quotidianes.
A poc a poc, el Senyor es ficà amb més intensitat en la seva ànima, fins que descobrí que li demanava l’entrega de la seva vida sencera. Aquell noi de maneres elegants, que parlava més amb la mirada que amb les paraules, decidí respondre a la crida de Déu el 28 de juliol de 1935. Des d’aleshores augmentà la preocupació apostòlica pels seus amics, als quals convidava perquè rebessin formació cristiana. Amb el seu bon humor i les seves castisses frases madrilenyes feia riure a tothom.
Chiqui descobrí de seguida, i agraí tota la vida, l’esperit de família que des del començament es vivia a l’Opus Dei, “on s’estima i es nota constantment que ets estimat”3.
____________
1 Extracte de: José Carlos Martín de la Hoz, Por los caminos de Europa, ed. Palabra, Madrid 2004.
2 José María HERNÁNDEZ GARNICA, Meditacions, 8.V.1972, AGP, JHG, E-00069, p. 2.
3 José María HERNÁNDEZ GARNICA, Meditacions, 28.II.1972, AGP, JHG, E-00063, p. 1.
(Butlletí de l’Oficina per a les Causes dels Sants. Prelatura de l’Opus Dei. N. 3)
hernandezgarnica