El 30 març 1970 el Dr. José María Hernández Garnica va presentar a l’Escola d’enginyers de Mines de Madrid els documents requerits en la convocatòria especial que es va promulgar per aquelles dates per gestionar el doctorat com a Enginyer de Mines. La Memòria d’investigació portava per títol “Estudi geològic de les Serres de Algámitas i Algodonales”, que era una actualització de la seva Tesi doctoral en Ciències Naturals.
Chiqui era estudiant d’enginyeria quan va esclatar la guerra civil. Quan va acabar es va plantejar la seva orientació professional. Les universitats espanyoles havien quedat delmades d’alumnes i professors. Llavors va començar a pensar en la possibilitat de preparar l’oposició a la càtedra de Mineralogia i Cristal·lografia a la facultat de Ciències Naturals. Per aquest motiu, aprofitant els seus amplis coneixements de geologia, al setembre de 1939, a més dels estudis de Mines, es va matricular a la carrera de Ciències Naturals.
Va acabar l’últim any de la carrera d’enginyeria de Mines al març de 1940 i a continuació es va afanyar a realitzar el Projecte fi de carrera. I en el curs 41/42, després de les convalidacions corresponents, la carrera de Ciències Naturals. S’ha de fer notar que entre mig havia patit una llarga convalescència després d’una delicada operació de ronyó. Entre aquest curs i el següent va realitzar, amb bones qualificacions, les assignatures de doctorat en Ciències Naturals, que va concloure el 24 d’abril de 1944. Rebria l’ordenació sacerdotal dos mesos després.
El motiu d’aquest nou grau acadèmic responia també a una petició de sant Josepmaria. Estava previst que els sacerdots de l’Opus Dei tinguessin un doctorat civil, a més de l’eclesiàstic, i en aquell moment el títol d’enginyer -malgrat el seu prestigi- no tenia a Espanya el rang de “doctor”. Per aquest motiu, el fundador va suggerir als tres primers que rebrien l’ordenació sacerdotal que obtinguessin, a més, un doctorat universitari.
Chiqui tenia, indubtablement, unes grans qualitats intel·lectuals. Però a aquest propòsit, Fernando Inciarte, en el seu testimoni, fa notar que “Una altra de les coses admirables seves era la poca importància que donava a les seves pròpies dots, sabent, d’altra banda, o sent perfectament conscient de les que tenia. Per exemple, de la seva fabulosa memòria. Un cop, va passar amb nosaltres el Nadal un estudiant de farmàcia que estava estudiant la classificació i noms dels nombrosos o innombrables tipus de plantes medicinals. Aquell Nadal vam sentir hores senceres amb enfilalls d’aquells noms i classificacions, i l’aprenent de farmacèutic (Wolfgang Kündgen) no se’n sabia avenir. José Maria ho havia après feia molts anys en els seus estudis de Ciències Naturals i des de llavors no l’havia oblidat. I comentava sense cap objecció: «No m’ha servit mai per a res»”.
Anys després, el 1957, la legislació universitària espanyola va introduir el grau de doctor també en les carreres tècniques, que prèviament no existia. José María -que ja era doctor en Ciències Naturals-, per secundar el desig de sant Josepmaria que els seus fills sacerdots de l’Opus Dei arribessin el doble doctorat, civil i eclesiàstic, es va proposar aconseguir el Doctorat en enginyeria i va iniciar els treballs oportuns.
Amb data 30 de novembre de 1971, la Junta avaluadora li va comunicar que el 30 de setembre li havien concedit per unanimitat el títol de Doctor Enginyer. De res li serviria, però va ser una manifestació més de l’esperit laïcal i secular de l’Opus Dei que viuria amb profunditat fins al final de la seva vida.
cfr. Roturando los Caminos, José Carlos Martín de la Hoz, Ed, Palabra, 2013 y Álvaro del Portillo, Un hombre fiel. Javier Medina, Ed. Palabra, 2014
hernandezgarnica