En José María Hernández Garnica, presoner a La Model de Madrid, va passar a la presó de San Antón a finals de novembre de 1936, després de ser condemnat a mort per un tribunal popular.
El 5 de desembre de 1936, després de dos dies de setge, els Guàrdies d’Assalt van prendre l’Ambaixada de Finlàndia, van arrestar a tots els refugiats i els van tancar a la presó de San Antón. Entre ells, es trobava Álvaro del Portillo.
Presoners a San Antón
La presó de San Antón, o “Presó Provincial d’homes número 2”, estava situada en l’antic Col·legi de Sant Antón -regentat pels Escolapis fins a l’inici de la guerra civil espanyola-, que havia estat confiscat per les autoritats. Allà s’amuntegaven centenars de reclusos en condicions inhumanes, molts dels quals van ser assassinats a Paracuellos del Jarama durant els mesos de novembre i desembre de 1937: són els episodis coneguts com les “matances de Paracuellos”. Van ser dies d’enorme tensió. L’Álvaro i en José María van veure la mort molt propera.
Salvat en l’últim minut
El 27 de novembre es va incloure a José María en una de les saques de presos amb destinació a l‘afusellament de Paracuellos del Jarama, però es va salvar miraculosament en l’últim moment. Quan estava pujat al camió, va ser separat de la resta “perquè havia estat reclamat per ser jutjat per un altre tribunal” (cfr. Testimoni de Francisco Ponz Piedrafita).
Va quedar a disposició del Tribunal de Repressió del Feixisme, que el va acusar de desafecció al Règim i el va condemnar a vuit mesos de presó. Quan la mare d‘en José María va saber que es complirien les penes, sense més ensurts, va comentar: “Chiqui se salva. Es veu que Déu el vol per a alguna cosa important a la vida”.
Els patiments d‘en Chiqui
Ho explicava anys després a Alemanya, i així ho escriu Mn. Alfons Par, un dels que el van escoltar: “Potser el que va patir durant els mesos de presó a la guerra civil espanyola li va deixar com un segell gravat al cor. L’haver vist la mort tan segura i propera, segurament li va obrir els ulls sobre el poc que és tot el terreny. En José Maria ens ho va explicar en tertúlies un parell de vegades: estava condemnat a mort i ja l‘havien pujat al camió amb tots els altres per afusellar-los, quan un dels carcellers, li va dir: «Tu, baixa’t». Així es va salvar. Tots els altres van ser afusellats. Penso que aquestes experiències potser van contribuir al fet que en José María estigués tan desenganxat de tot el terreny i fins i tot de la seva pròpia vida” (cfr. Testimoni de Fernando Inciarte Armiñán).
Les vicissituds del beat Àlvar
El beat Àlvar del Portillo gairebé mai va esmentar els sofriments patits en la guerra civil. Una de les rares vegades que ho va fer va ser el 1987, durant un viatge pastoral a l’Extrem Orient. Es trobava impartint una xerrada a sacerdots, i la pregunta d’un dels assistents va portar a detenir-se sobre el deure cristià de perdonar les ofenses. Llavors, va descriure la situació d’aquella presó: «Hi havia una capella en la qual estaven tancats quatre presos. Un cop, un milicià comunista va pujar a l’altar petejant-lo i va posar una burilla [una cigarreta] en els llavis d’un sant; llavors, un dels que estaven amb mi va pujar a l’altar i li va treure la burilla. El van matar immediatament per haver fet això. Era un odi increïble a la religió». I va afegir: «Jo no havia intervingut en cap activitat política (…) i em van ficar a la presó només per ser de família catòlica. Llavors portava ulleres, i alguna vegada se m’acostava un dels guardes -li deien Petrof-, em posava una pistola a la templa i deia: “Tu ets capellà, perquè portes ulleres”. Podia haver-me matat en qualsevol moment».
Durant l’estada a Sant Antón va patir fam, maltractaments, tortures psíquiques i físiques, humiliacions de tota mena. Li van fer menjar -segons explicava poc després sant Josepmaria als seus fills de València en una carta del 6 d’abril de 1937- «pobre fill de la meva ànima!, de tot», fins i tot excrements humans. La seva mare i la seva germana Pilar tractaven d’alleujar la seva situació, però era inútil: «Li portàvem menjar, cosa que en aquelles circumstàncies terribles ens resultava molt difícil d’aconseguir: la meva mare havia de fer cua durant moltes hores per comprar-la. I després, allà, a la presó actuaven amb l’arbitrarietat més absoluta: per exemple, un dia li vam portar una truita i, al donar-la a un milicià perquè se la donés, se la va menjar davant nostre. Quan va acabar la guerra, ens va explicar que mai li van lliurar el que li portàvem».
Les vegades que acudien a veure’l gairebé no podien parlar, «per l’enrenou que hi havia a la presó i per separats que ens posaven a uns dels altres. L’Álvaro ens deia que ens passegéssim pel carrer Fuencarral, perquè les finestres de la seva cel·la donaven allà. Es conformava amb veure’ns, encara que ens va advertir que no miréssim a la seva finestra. I ens repetia que no ens preocupéssim per ell. Vivia aquella situació amb una gran serenitat, amb aquell assossec interior que el caracteritzava».
Bona prova d’aquesta pau és una carta -l’única que es conserva- enviada des de la presó a la seva mare, en què escrivia: «Estimada mare; estic a S. Antón molt bé. Tenen moltes atencions amb nosaltres. (…) El menjar és molt abundant; em solc prendre dues o tres racions de ranxo».
Les visites d’Isidoro
Sant Josepmaria i Isidoro Zorzano estaven, lògicament, preocupats per l’Álvaro i en Chiqui. Les visites d’Isidoro a la presó de San Antón van ser freqüents i consoladores, es veien a la Biblioteca de la presó, on parlaven i resaven junts uns minuts.
El beat Álvaro escriu en el seu testimoni sobre Isidoro Zorzano: “Esclata la guerra espanyola. Va ser necessari, en els primers moments, que ens disperssesim. Vaig deixar llavors, per uns mesos, de tenir tracte continu amb l’Isidoro. Des de la presó de San Antón vaig poder enviar al mes de desembre un encàrrec, perquè em donessin notícies del Pare, de tots: perquè ens donessin notícies, millor dit, ja que estàvem Chiqui i jo junts a la presó”.
En els diaris escrits per altres membres de l’Opus Dei durant aquells dies, es recull el desmillorat aspecte d‘en Chiqui: l’afecció de ronyó, unida a l’amuntegament, la precària alimentació i els maltractaments, anaven fent efecte en la seva salut. També es constaten les visites de l‘Isidoro i d‘en Manuel Sainz dels Terreros a la presó de San Antón. La primera anotació és del 26 de gener. Segueixen anotacions de visites el 27, 29, 30, 31 de gener, 1, 2, 3, 4 i 5 de febrer.
Deixen San Antón
El 28 de gener de 1937 l’Álvaro va ser jutjat i -sense que hi hagués cap explicació, com va passar quan el van arrestar- va ser posat en llibertat l’endemà. Havien transcorregut dos mesos d’empresonament injustificat: mai hi va haver acusació, ni veritable procés, ni sentència.
Una setmana després, el 5 de febrer, es va confirmar la sentència d‘en Chiqui, que va ser traslladat a València a les tres del matí del dia següent. Va formar part del quart enviament de presos a aquesta ciutat. Els tres anteriors no van arribar a la ciutat del Túria perquè els detinguts van ser afusellats a la seva arribada a Tarancón (Conca). En arribar a València va ingressar a la Presó Model.
El patiment de sant Josepmaria
En una meditació predicada per sant Josepmaria a la Legació d’Hondures, on estava refugiat, comentava: “Jo pateixo per aquells membres de l’Obra, fills meus, que estan absents en la trinxera, a la presó, […]. I en Chiqui… amb quanta pau ens expliquen que porta els seus sofriments! Tindrà les seves creus interiors però també, com tots, els seus consols; aquests consols que Tu saps donar. Demano per ell i també per tots els que es trobin en un tràngol difícil, sense conèixer-ho nosaltres”.
cfr. Roturando los caminos. José Carlos Martín de la Hoz, Ed. Palabra, 2012 i Álvaro del Portillo. Un hombre fiel. Javier Medina, Ed. Rialp, 2013
hernandezgarnica