“«Si parles tant, no tindràs vida interior». Mai ho he oblidat i he procurat corregir-me” (25-V-1940)
Al febrer de 1940 sant Josepmaria va demanar als més antics de l’Opus Dei que es responsabilitzessin d’impartir les classes de formació als joves universitaris i als que havien acabat la carrera que acudien a la residència de Jenner. Des de llavors, Álvaro del Portillo i José María Hernández Garnica, entre d’altres, es van llançar a l’aventura de dirigir aquests mitjans de formació cristiana, el que va suposar un important creixement de l’apostolat amb joves.
Francisco Ponz, un dels que van conèixer llavors al Servent de Déu, el recordava així: “Alt, aparentment fornit encara que la seva salut no fos bona, de cabells foscos i ampla front, d’ulls vius i mirada aguda i espurnejant, era de tracte simpàtic i senzill. [ … ] Al principi de conèixer-lo, per l’any 1940, era persona de més aviat poques paraules, de conversa feta de frases breus i clares, allunyat del llarg discurs, de la narració prolongada i atraient; però, no obstant, s’estava bé al seu costat, per l’agudesa del seu pensament, la noblesa del seu cor i la claredat de la seva paraula plena d’afecte fort i profund”.
.
Mesos després, acabada la Setmana Santa d’aquell mateix any, sant Josepmaria va encomanar a José María Hernández Garnica ocupar-se especialment de l’apostolat amb els universitaris que anaven per Jenner. Així el va veure en Francisco Botella, a qui substituïa en aquest encàrrec: “Chiqui estava cada dia més llançat a tot el que calgués fer, i a les seves mans es va donar una empenta a la tasca d’apostolat”.
.
Impressiona la capacitat de treball d’en José María. Va compatibilitzar els estudis amb una profunda vida de pietat, una intensa dedicació a difondre la doctrina cristiana amb xerrades dirigides a universitaris, i el treball en l’empresa Electra. A més, realitzava viatges, alguns acompanyant sant Josepmaria, per posar en marxa la tasca apostòlica en diverses ciutats d’Espanya. Només un gran amor a Déu i al compliment de la seva voluntat explica aquest ritme de treball.
.
En Federico Suárez Verdeguer recorda els seus viatges a València: “Vaig conèixer Chiqui, com li dèiem familiarment, el 1940, al Cubil, el primer centre de l’Obra de València. Des de Madrid venien alguns de l’Obra per impulsar i atendre la incipient tasca apostòlica de l’Opus Dei a la ciutat. Venien, entre d’altres, Ricardo Fernández Vallespín, Álvaro del Portillo i Pedro Casciaro. La impressió que jo guardava d’aquests viatges sobre Chiqui, era la d’una persona callada, que estava en segon pla: observava i callava”.
.
N’Ismael Sánchez Bella, era un d’aquells joves universitaris que va conèixer a València i recorda una anècdota d’aquella època: “Al Dr. José María Hernández Garnica el vaig conèixer a València el 25 de maig de 1940, quan jo portava només un mes a l’Obra. Jo tenia 18 anys i era molt xerraire. Vaig sortir amb ell per fer una gestió i, mentre ell s’estava callat, jo parlava pels colzes. Als 5 ó 10 minuts, en passar al costat de la Catedral, es va parar un moment i em va dir: «Si parles tant, no tindràs vida interior». Mai ho he oblidat i he procurat corregir-me” .
.
cfr. Roturando los caminos. José Carlos Martín de la Hoz, Ed. Palabra, 2013
hernandezgarnica