Una carta de sant Josepmaria (27-VII-37) en l’aniversari de la vocació d’en Chiqui (28-VII-35).
El 28 de juliol de 1935 José María Hernández Garnica acull generosament la crida de Déu a santificar-se en el treball professional i en les circumstàncies de la vida ordinària, i a difondre la crida universal a la santedat entre tot tipus de persones. Aquest dia demana a sant Josepmaria ser de l’Opus Dei.
Un any després, al juliol de 1936 esclata la guerra civil espanyola i aquests projectes queden truncats. El 10 de novembre en José María és capturat i condemnat a mort, però se’n lliura miraculosament. Finalment és alliberat el 30 de juny de 1937 amb una salut minvada i marxa uns dies a Alcalalí, un poble d’Alacant, on hi és en Rafael Calvo Serer, un dels primers de l’Opus Dei, dispers per la guerra, també malalt i convalescent, per refer-se.
Sant Josepmaria, que després de diferents vicissituds, es troba confinat a la Legació d’Hondures tenia l’ai al cor i segueix des d’allà els avatars dels seus fills amb cartes gairebé diàries en què mostra, sense amagar-se, el gran afecte que sent pels seus fills. Tant que l’Isidoro Zorzano, en notificar a en Pedro Casciaro, que està a València, la immensa alegria de tots en assabentar-se que en Chiqui ja ha sortit de la presó, afegeix de la seva pròpia collita: «No te’n pots donar idea de la preocupació de l’avi [sant Josepmaria]; ha estat molt intranquil, veritablement el seu afecte pels néts ratlla en deliri, constitueix la seva major obsessió i quina responsabilitat per als petits si no es correspon en la mateixa forma» (Carta del 4-VII-1937).
Sant Josepmaria escriu a Chiqui i Rafael el 27 de juliol de 1937 des de la Legació d’Hondures. Per burlar la censura del moment utilitza una terminologia amb doble sentit.
L’avi [Sant Josepmaria] a Chiqui, 27-VII-937
El meu molt estimat petit: Per la gran alegria que em van donar les teves línies, pots deduir quant sentiria que m‘escrivís en Paco i no ho fessis tu, en donar-te d’alta al sanatori [la presó]. Coses de vell!
Molt he pensat en tu. T’he fet més companyia del que tu penses. A Don Àngel [l’àngel custodi] li vaig insistir sense parar, perquè tingués amb el meu nét les cures que jo hi hauria tingut. I més. Suposo que m’haurà atès, i em seguirà atenent. És molt bon amic meu!
Possiblement, aviat (va de debò) anirà el meu germà Josepmaria, amb el seu fill Jeannot [Juan Jiménez Vargas], al nostre país [l’evasió a l’altre zona]. Ja faré que t‘escrigui l’Ignasi, comunicant-t’ho.
Com ho vas passar amb en Rafa? És un criote que, pel que vol als seus germans -en essent tan noi- m’ha guanyat el cor.
I l’altra carta al Rafael Calvo Serer:
De l‘avi al Rafa. Salut. 27-VII-937
¡Peque! Aquí van unes lletres, per a tu només.
Les teves línies, tot i que se’n rigui l’Alvarote [Álvaro del Portillo], me les he llegit no sé quantes vegades. Ara pot succeir que et toqui a tu el torn de sentir les rialles milicianescas d’aquests criotes, que viuen amb el seu avi [Sant Josepmaria i els que estan reclosos a la Legació]. Més mala gent! Bé: ja saps que això no és veritat: són molt rebons els meus nens.
L’afecte que tens als teus germans –¡aquest Chiqui! – M’ha arribat a l’ànima. D. Manuel [així es refereix al Senyor] i jo t’agraïm, de debò, tot el teu natural bon comportament. Quina abraçada et donaré, Rafaelín, quan et pesqui!
Ànim. Que et posis bo, encara que tinguis úlcera, fins desbordar salut. Que, si t’és possible, vegis el Fill de la Sra. Maria diàriament [combregar, Jesús, La Mare de Déu]: és un gran Amic, ¿no?
Que te’n recordis molt de la família (l’avi no s’atreveix a dir-te que te’n recordis d’ell), i que adquireixis, cada vegada més, les característiques de la nostra sang [viure fidelment la seva vocació].
Tots et abracen fortament, amb mi
Mariano [així signava Sant Josepmaria per eludir la censura].
A finals d’agost sant Josepmaria es podrà trobar a Madrid amb aquests dos fills seus, Mn. José María Hernández Garnica i Rafael Calvo Serer, i donar-los una abraçada de Pare. Però encara hauran de passar molts mesos, abril de 1939, un cop acabat el conflicte bèl·lic, per poder recomençar l’expansió de l’Obra, enfortits per aquest temps de creixement interior.
cfr. A. Vázquez de Prada, El Fundador del Opus Dei, ed. Rialp, Madrid, 2002, Vol. II
Aniversari de la vocació d’en Chiqui. L’afecte de sant Josepmaria
hernandezgarnica