En una meditació predicada per sant Josepmaria [el 7 d’abril de 1937] a la Legació d’Hondures, on estava refugiat, comentava: “Jo pateixo per aquells membres de l’Obra, fills meus, que estan absents en la trinxera, a la presó, […]. I Chiqui … amb quanta pau ens expliquen que porta els seus sofriments! Tindrà les seves creus interiors però també, com tots, els seus consols; aquests consols que Tu saps donar. Demano per ell i també per tots els que es trobin en un tràngol difícil, sense conèixer-ho nosaltres “.
Al diari que portava, Isidoro Zorzano va recollir els neguits de sant Josepmaria, de la mare de Chiqui i els seus germans per trobar un lloc a on traslladar a José Maria quan acabés el període de reclusió.
(…) Finalment, després de complir la condemna, va ser posat en llibertat el 30 de juny de 1937. Es va dirigir a casa de Francisco Botella, amb qui va parlar llargament. El 6 de juliol va sortir rumb a Alcalalí (Alacant), on estava Rafael Calvo Serer, un dels primers valencians a demanar l’admissió a l’Opus Dei. Encara que van ser dies grats, en ser un lloc poc segur, pocs dies després, va tornar a València.
Després de diverses gestions, el 24 de juliol va optar per anar a treballar a les mines de Rodalquilar, a Almeria, propietat de la seva família, amb el seu cosí Gabriel Garnica, enginyer de l’explotació. Ja el 14 d’agost es va rebre una carta a Madrid de Francisco Botella, en la qual comentava que José María havia de sortir de la mina perquè hi havia perill per a la seva vida. Efectivament, només va romandre unes setmanes perquè els obrers li van parar una emboscada en què va estar a punt de morir. Va fugir de nit del poble i es va traslladar en tren a València.
Al vagó del tren on va seure, providencialment, va llegir un diari que era a terra i allí va trobar la notícia del nomenament d’un nou comandant de la caixa de reclutes de València, que va resultar ser un company d’armes del seu oncle Isidre, a qui havia sentit narrar aventures de tots dos. Arribat a València, es va presentar a la Caixa de Reclutes i va demanar parlar amb el coronel. L’amic del seu oncle, en sentir el seu nom, va rebre’l molt bé. Després d’una estona de conversa recordant els temps de l’Acadèmia militar, Chiqui li va explicar la seva situació. Van decidir fer abstracció del passat i va ser incorporat a l’exèrcit com si mai hagués passat res. Finalment, va ser destinat a transmissions a Madrid, on va arribar el 21 d’agost de 1937.
Quan Chiqui va tornar a Madrid, el comportament incontrolat de les milícies revolucionàries a la capital havia disminuït considerablement i es podia circular amb més tranquil·litat.
El 23 d’agost, a primera hora, José María va anar a saludar el Pare, que estava refugiat a la Legació d’Hondures. La trobada va ser d’una gran emoció. Van xerrar detingudament i, al final de la conversa, va rebre la comunió de mans de sant Josepmaria.
Selecció de ROTURANDO LOS CAMINOS, ed. Palabra, 2012, de D. José Carlos Martín de la Hoz
hernandezgarnica