El 6 juliol de 1935 Álvaro del Portillo va acudir a la Residència DYA per saludar el fundador de l’Opus Dei abans de marxar cap a La Granja amb els seus pares i germans. No es veien des del mes de març. Es tractava d’un impuls de la Providència divina. «Aquell sacerdot se m’havia quedat gravat: era, evidentment, cosa de Déu. I quan estava a punt de sortir de Madrid, abans de l’estiu, se’m va acudir: vaig a acomiadar-me d’aquell sacerdot que era tan simpàtic. Vaig anar-hi, encara que no l’havia vist més que quatre o cinc minuts. Em va rebre i vàrem xerrar amb calma de moltes coses. Després em va dir: demà tenim un dia de recés espiritual -era dissabte-, per què no et quedes a fer-lo abans d’anar d’estiueig?»( Del Portillo, Á., Paraules pronunciades en una reunió familiar, 25-IX-1975: AGP, Biblioteca, P01, 1975, 1637).
L’endemà, diumenge 7 de juliol, va assistir al recés. Segons els seus propis records, sant Josepmaria va predicar «sobre l’amor a Déu i l’amor a la Verge» (Ibid., 1638), i em va commoure profundament: «Jo no havia sentit mai parlar de Déu amb tanta força, amb tant d’amor a Déu, amb tanta fe» (Del Portillo, Á., Paraules pronunciades en una reunió familiar, 7-VII-1985: AGP, Biblioteca, P01, 1985, 871). Després, al llarg dels anys, en diverses ocasions va comptar amb expressió castissa com, després d’escoltar aquestes meditacions, s’havia quedat fet fosfatina (Cfr. Del Portillo, Á., Paraules pronunciades en una reunió familiar, 2-X-1975: AGP, Biblioteca, P01, 1975, 1638).
Sense dilacions, aquest mateix dia va demanar a sant Josepmaria l’admissió a l’Opus Dei. La seva ànima estava ben disposada per rebre la gràcia de Déu. Álvaro sempre va estar convençut del caràcter sobrenatural de la seva decisió: «Es va tractar evidentment d’una crida divina perquè no se m’havia passat ni llunyanament pel cap la idea d’una vocació d’aquesta classe: jo pensava només que em doctoraría en enginyeria i crearia una família» (Del Portillo, Á., cit. en Perfil cronológico-espiritual del Siervo de Dios Mons. Álvaro del Portillo, Obispo y Prelado del Opus Dei (1914-1994), Roma 2002, pp. 37-38, AGP, Biblioteca). Segons les seves paraules, Déu li va enviar una gràcia “tumbativa”: «Quan tenia vint anys, vaig conèixer el nostre Pare. Llavors em van parlar de l’Obra, i vaig rebre aquella gràcia tumbativa que em va empènyer a respondre: Senyor, sóc aquí, jo vull ser de l’Obra» (Del Portillo, Á., Homilia en ocasió del seu 75è aniversari, 11-III -1989, cit., pàg. 287).
Álvaro del Portillo va intervenir decisivament en la vocació de José María Hernández Garnica. Tots dos es coneixien des de nens, vivien en el mateix carrer i eren gairebé de la mateixa edat. Així ho relatava el mateix Chiqui en una meditació escrita el 19 de febrer de 1972: “Davant del petit gravat de Crist a la barca amb els apòstols, amb el text de Sant Marc cap. 1, versicle 16, escrit de pròpia mà del Pare (“I, en passar al costat del mar de Galilea, veié Simó i Andreu, el germà de Simó, que tiraven les xarxes a l’aigua, perquè eren pescadors”: Mc 1 , 16), Álvaro feia comentaris ad hoc perquè em decidís a servir a Déu”. Durant tota la seva vida el Servent de Déu va guardar en l’ànima l’agraïment per aquesta intervenció d’Álvaro i la veneració cap a la seva persona, a qui va considerar exemple de santedat i entrega a l’Opus Dei.
cfr. Javier Medina, Álvaro del Portillo. Un hombre fiel. Ed. Palabra, 2013 y José Carlos Martín de la Hoz, Roturando los caminos, Ed. Palabra, 2013
hernandezgarnica