A la Clínica Quirón
Des del 12 de novembre, José María Hernández Garnica estava ingressat a la Clínica Quirón de Barcelona. Recorria els últims dies de la vida a la terra. Conforme passava el temps la seva salut anava minvant i el seu deteriorament físic cada vegada era més patent, demacrat, gairebé sense poder parlar.
El 3 de desembre va començar a tenir petites hemorràgies; segons el parer dels metges, en principi no eren greus. No obstant això, ell va escriure una nota -ja no podia parlar- en què deia: “els metges diuen que no té importància; però jo dic que no té més importància que la importància que té”. I va donar l’escrit amb un somriure ple d’abandonament i serena alegria.
També el personal de la clínica, metges, monges i infermeres que l’atenien van comprovar com, malgrat el gravíssim trencament del seu estat general, que cada vegada dequeia més, i dels seus intensos dolors, seguia alegre i pendent dels altres, tractant de fer alegre la vida a tots els que l’envoltaven, i comentaven amb estima tots els detalls d’afecte i servei que tenia envers elles, a les qui tractava de facilitar tot el que podia el seu treball en tot moment.
El 7 de desembre
Així va arribar al 7 de desembre. A les set del matí es va desencadenar una intensa hemorràgia més forta de l’habitual. Immediatament, el que l’acompanyava va avisar el personal sanitari, el metge que el tractava i a un sacerdot; mentre, José María mostrava una respiració panteixant i certa inquietud. Va prendre el bloc i va escriure amb traços ferms: “Unció de malalts subratllant amb molta força les tres paraules. Va prendre de nou el bloc, i va escriure: Vull i més“.
Al cap de pocs minuts va arribar el metge que l’atenia. La situació empitjorava per moments. Com recorda Eusebio Bazán, “en el moment en què Mn. Joaquín Ibarz va entrar a l’habitació, com si en José María s’obrís pas entre nosaltres que estàvem al voltant del llit, per veure millor a Mn. Joaquín, es va disposar immediatament a rebre l’absolució sacramental i la benedicció -estava assegut sobre llit-, alhora que semblava oblidar-se de tots els aparells i tubs dels quals tan pendent havia estat fins aquell moment, i durant força temps. Aquest detall de oblidar-se de tot i de tots i de seguir només la fórmula i senyal de la creu de Mn. Joaquín va ser un detall que no va passar inadvertit per a cap i ens va cridar l’atenció, sorprenent-nos a tots. Poc després -gairebé immediatament- de fer diverses vegades el senyal de la Creu i reiterar l’absolució sacramental, José María va fer un gest amb la mà tancada i el dit polze estès, i amb un somriure molt expressiva, com assenyalant cap amunt, i amb gest d’agraïment i rostre serè i ple de pau, i com a molt alegre, ens va anar donant les gràcies a metges i infermeres -i en especial als de Casa-, i així va morir”.
La notícia a Roma. Un fill fidelíssim
Carmen Mouriz recordava com la notícia va arribar de seguida a Roma: “El 7 de desembre al matí, d’hora, sense esperar-ho, se’ns va avisar a totes les que vivíem a Vila Sacchetti i La Montagnola que anéssim ràpidament a l’oratori del Cor de Maria. Als pocs instants van entrar D. Francisco Vives i D. Joaquín, molt commoguts. D. Francisco, amb la veu entretallada, ens va dir: «D. Florencio Sánchez Bella acaba de trucar al Pare per comunicar-li que ha mort en José María Hernández Garnica. El Pare m’ha demanat que us digui que entendreu que no passi ell mateix a donar-vos aquesta dura notícia; passarà quan pugui. Ara vol estar només amb Déu i celebrar de seguida la Santa Missa en sufragi per la seva ànima, encara que té certesa que s’ha anat directe al cel, ben purificat. Anem a resar un respons junts». Després, sense aconseguir contenir les llàgrimes, se’n van anar”.
Aquest mateix dia, sant Josepmaria va convocar a Roma, a la sala de sessions de la Montagnola, a les que formaven part de l’Assessoria Central, i els va donar la notícia de la mort de D. José María. Així ho resumia Amelia Díaz-Guardamino Echeverría: “tenia els ulls plens de llàgrimes, quan ens va dir: «Ha sigut un fill fidelíssim, en qui sempre he pogut recolzar-me. L’he manat anar d’aquí cap allà, i ell sempre hi ha anat content, per fer pinya on fes falta»”.
Cfr. Roturando los caminos, José Carlos Martín de la Hoz, Ed. Palabra, 2013
hernandezgarnica