Cuida’t, deixa’t cuidar, resa i segueix amb el teu bon humor
El Dr. José María Hernández Garnica portava temps lluitant per superar els símptomes del càncer que acabaria amb la seva vida. La malaltia seguia avançat i a finals de gener de 1972 va marxar a Pamplona per ser tractat dels problemes de coll que patia: cada vegada li costava més la deglució d’aliments i la pronunciació d’algunes paraules. L’exploració a què va ser sotmès va mostrar paràlisi de part de la llengua. Així ho explicava el mateix José María, en una carta del 10 de febrer: “La llengua se’m va immobilitzar més i no puc pronunciar les linguals. De tota manera, els últims dies he millorat. De empassar, fins ara bé, encara que pràcticament tot el que prenc és líquid. El més espès, iogurt. Diuen que és intern; un trastorn vascular i confien que, amb la medicació, la naturalesa reaccioni en uns mesos”. Però amb el pas de les setmanes, tot i que hi havia moments en què la malaltia semblava estabilitzar-se, els problemes per a la deglució d’aliments es mantenien.
El fet és que sobreportava totes aquestes molèsties amb gran senzillesa i humilitat. Qui el tractava, al principi només detectava la seva gran alegria, i que mai s’enfadava. Però la malaltia era greu, i només amb un tracte permanent s’arribava a entreveure que patia dolors poc comuns.
Aquest sentit de l’humor tan característic seu, i el seu complet abandonament en mans de Déu, es reflecteix en aquesta carta que va escriure el 31 de maig de 1972 a la seva neboda Teresa Temes: “Vaig força bé de salut. Segueixo menjant a base de «potets», és a dir, «recentment deslletat», però ja m’he acostumat. Avui m’he pesat, després de sis setmanes, i m’he endut un ensurt: he engreixat dos quilos; i ara que ja tinc bona línia, seria catastròfic «abotijarme». Espero que el Pare em deixi alliberar d’aquesta vida «de canonge» que porto, i que si la llengua es para no és motiu perquè no pugui seguir ajudant a Alemanya. Veurem què diuen els metges, però la veritat, per a quatre dies que un va a viure, em sembla que val la pena retre una mica de tant com ha rebut un a casa. No obstant això, si no convé, seguirem com l’última temporada”.
Ben conscient era sant Josepmaria d’aquesta actitud amb què afrontava la seva malaltia; així es desprèn en la contestació a la seva carta: “Em diuen -i dono tantes gràcies al Senyor- que vas millor de salut. Jo espero que et refaràs del tot i aviat, i així podrem donar gust als alemanys, que m’escriuen sempre dient per què no tornes i que et troben molt a faltar. A primers d’octubre penso abraçar-te a Pamplona, sense pressa, i llavors veurem què és el que convé que es faci. Mentrestant, cuida’t, deixa’t cuidar, resa i segueix amb el teu bon humor” (Carta de sant Josepmaria, Roma, 8.VI.1972).
hernandezgarnica