L’auditori de la Biblioteca de la FCRI Blanquerna va acollir aquest 25 de maig una taula rodona per acostar-se a la figura d’un dels homes de confiança de sant Josepmaria en el desenvolupament i l’expansió de l’Opus Dei per Europa, a pocs mesos del cinquantenari de la seva mort a Barcelona, el 7 de desembre del 1972.
Van participar José Carlos Martín de la Hoz, postulador de les causes dels sants de la prelatura de l’Opus Dei a Espanya, Josep Masabeu, president de Braval i María Candela Temes, neboda néta del José María Hernández Garnica.
La reconstrucció d’Europa
El final de la Segona Guerra Mundial, va comentar José Carlos Martín de la Hoz, “va ser, a tota Europa, un moment de profund desànim, de desconcert. Les ideologies que semblava que canviarien el món havien desembocat en dues guerres mundials. Després, l’Església va intervenir en la reconstrucció europea a tots els nivells, i l’esperit de l’Opus Dei va entrar meravellosament en aquesta reconstrucció: va ser la solució que molts bisbes buscaven”.
Sant Josepmaria, confiant plenament en Déu, va enviar sacerdots i laics per col·laborar en la reconstrucció d’Europa: “Calia tenir molta fe per enviar aquells joves professionals i sacerdots tot just ordenats a països on serien considerats estrangers de segona, ja que Espanya -d’on provenien la majoria- estava mal vista a causa del règim polític franquista”.
Amb paraules del fundador de l’Opus Dei, eren “missioners amb missió sense dir-se missioners”, que -comentava el postulador- van acudir a aquestes terres “a barrejar-se, a treballar colze a colze amb els seus conciutadans, amb la il·lusió de tornar l’entusiasme cristià i ajudar en la reconstrucció física i espiritual, ja que la guerra mundial no només havia destrossat el teixit econòmic, industrial, sanitari i educatiu, sinó sobretot havia trencat l’esperança després de quedar trencats moralment i arruïnats econòmicament”.
“José María Hernández Garnica va ser l’home de confiança del fundador de l’Opus Dei a Espanya i, a partir del 1957, a tota Europa. Sant Josepmaria se’n va desprendre i el va enviar a nombrosos països europeus, perquè ajudés en la difusió del missatge de l’Obra en aquelles nacions, amb la seva vibració, il·lusió humana i sobrenatural a la tasca i amb bones dosis de bon humor”.
“Tenia molt bona memòria i un gran cor. Però gens d’oïda musical ni facilitat per als idiomes. Això no va ser cap obstacle en aquesta tasca. Ho contagiava amb la seva vida, i amb la seva mirada profunda tan característica, d’una persona de vida interior i afany d’ànimes”.
L´Evangeli, una suma d’impactes
La fe, va afirmar José Carlos Martín de la Hoz, “neix amb el Baptisme i reneix amb l’impacte. L’Evangeli és una suma d’impactes”, com el d’Andreu, Mateu, Zaqueu,… En el cas del servent de Déu José María Hernández Garnica, aquest impacte va tenir lloc el 27 de novembre de 1936. Havia pujat al camió que el portaria a Paracuellos per ser afusellat, quan va sentir una veu que li deia: Chiqui, baixa del camió. Va baixar al pati de la presó i, sense més ni més, el van tornar a una cel·la. “Tenim còpia de la llista del camió que havia de portar Chiqui a Paracuellos i aquest va ser l’impacte per a José María, que sempre va ser conscient que Déu li havia donat una pròrroga de vida perquè el volia per a alguna cosa especial”, segons va explicar Martín de la Hoz.
Sobre aquest fet inexplicable a la vida del servent de Déu, la seva neboda neta, Maria Candela Temes, va explicar que quan el van detenir -denunciat pel porter perquè era conegut que anava a missa- “la seva mare, Adela, li va dir a la Mare de Déu que, si Chiqui se salvava, no s’oposaria a la seva vocació”. José María havia demanat l’admissió a l’Opus Dei un any abans de l’inici de la Guerra Civil Espanyola.
Fe enfortida pel dubte
La convicció de ser escollit per Déu per a alguna cosa gran va ser compatible amb els moments d’abatiment i de foscor que va travessar pel desgast dels anys de la guerra. Va marxar a Sant Sebastià i “es va quedar desinflat” segons José Carlos Martín de la Hoz, que va rememorar els esforços de sant Josepmaria, perquè tornés a Madrid amb ell i els altres de l’Obra.
D’alguna manera, “la fidelitat de Chiqui va ser provada per la crisi de la fe”, que va enfortir la fe en Déu i en l’esperit de l’Opus Dei. Per això, després de la seva ordenació sacerdotal el 1944, juntament amb el beat Àlvar del Portillo i José Luís Múzquiz -els tres primers fidels de l’Opus Dei que van rebre l’ordenació sacerdotal-, sant Josepmaria li va poder encarregar l’atenció espiritual de les dones de l’Opus Dei. I, a partir del 1957, enviar-lo a diversos països d’Europa -Gran Bretanya, Irlanda, França, Àustria, Alemanya, Suïssa, Bèlgica i Holanda- on va exercir el ministeri sacerdotal. “Va passar aquells anys transmetent el missatge de l’Opus Dei i promovent la unitat amb sant Josepmaria i amb tota l’Església”.
“Això no marxa… i ha de marxar”
“La seva fe en Déu i en l’esperit de l’Opus Dei, es va demostrar en moltes anècdotes, com la que explicava el català catedràtic de filosofia Eugeni Trias que va viure amb ell a la petita residència de Colònia, a Alemanya. Solien organitzar a l’oratori de la residència una estona de pregària davant del Santíssim Sagrament dirigit per un sacerdot. Després tenien l’exposició i la benedicció i el cant de la Salve. Cercar alemanys universitaris era una tasca difícil: una meditació predicada per un sacerdot catòlic en un alemany horrible. El resultat era binari; o zero o un. Deia Eugeni que veia el senyor José María remugant: “Això no marxa, això no marxa” i concloïa, “i ha de marxar”.
“La solució va ser obtenir avals i aconseguir un crèdit per construir una residència de 100 places on els estudiants estiguessin a casa seva i anessin lliurement a la meditació. Aviat Déu va premiar aquella fe i van arribar vocacions i conversions.”
“Tu no pots, però Jo sí”
“Don José María havia après a demanar a Déu la fe necessària per emprendre la tasca de difondre el missatge cristià a la vella Europa. En concret, moltes vegades recordaria aquella vella anècdota del fundador de l’Opus Dei succeïda a Londres quan passejant per la City i veient les plaques de les grans corporacions econòmica i empresarials angleses, moltes vegades bicentenàries, sant Josepmaria va tenir un moment de desànim i hi va sentir una locució divina que li deia: “tu no pots, però Jo sí”.
La capella de Netherhall
Indubtablement li vindria a la memòria aquesta anècdota quan es va posar en marxa el patronat per demanar fons per a la construcció i posada en marxa d’una residència universitària a Londres destinada a estudiants de la Commonwealth. La Reina Mare havia acceptat de presidir el patronat d’honor i assistir a la inauguració de la residència, Netherhall.
“Quan li van plantejar evitar que la comitiva passés per la capella per no donar lloc a malentesos, ja que la reina d’Anglaterra és el cap de l’Església anglicana, en José María va dir que no es retiraria el Santíssim , ja que això és el que donava sentit a aquests edificis i la presència de fidels de l’Opus Dei en aquesta tasca universitària: encomanar la fe als seus amics i companys de feina i il·luminar amb aquesta fe el món des de dins… Efectivament quan la comitiva va entrar a la capella la Reina Mare va somriure complaguda i van passar a altres llocs.”
Les “reines del nyap” i un paquet de sandvitxos
Recentment, s’ha publicat una anècdota referida a Mn. José María que va tenir lloc a Manchester: “un grup d’universitàries i algunes directores de l’Opus Dei eren a l’edifici acabat de llogar de la primera residència d’estudiants en aquesta ciutat anglesa, molt afanyades posant paper pintat; el fred era intens i sobretot la humitat era alta, i a més es perllongava la feina i no podien interrompre-la perquè no es fes malbé la goma que havien preparat”.
“Estava condint el desànim quan de sobte va sonar la porta i va aparèixer en Chiqui inesperadament, ja que no estava oficialment a Anglaterra. Va arribar carregat de coses: una estufa, un paquet de sandvitxos i un termo de te calent. Quan es van asseure per descansar i menjar alguna cosa, ell els va dir molt divertit: sou les “reines del nyap”. Elles van riure amb ganes i es van deixar aconsellar pel José María per planejar la feina en el temps previst, sense perdre ni la salut ni els nervis”.
Confiar en els joves
“Confiança i fe tenen la mateixa arrel llatina. De la mateixa manera la fe i la confiança en Déu i en les persones. Així era Mn. José María: un home de confiança de Déu i del fundador de l’Opus Dei per ajudar les persones de l’Opus Dei que treballaven a Europa a viure en plenitud la seva vocació i il·luminar el món des de dins”.
“Com evangelitzar i suscitar vocacions entre els joves?” es preguntava Martín de la Hoz: “Molts teòlegs han escrit sobre la vocació dels joves d’avui. Però qui més sap sobre els joves és el Papa Francesc, que diu: estimar-los i confiar-hi; comprendre la seva situació”.
Això és el que va fer en José María Hernández Garnica: “demanar a l’Esperit Sant que aquests joves s’enamoressin de Crist i s’entreguessin a Ell, i alhora estar al costat de cadascú. I d’aquí brollaven vocacions”.
En aquest sentit, és il·lustratiu el seu comentari en una carta a sant Josepmaria, després de l’estada a un lloc on la tasca apostòlica no arrencava: “Pare, aquí hi ha tebiesa”. Però al cap d’un temps, de resar i posar mitjans, tornava a escriure-li: “del que li vaig dir, res”. I van arribar vocacions.
“Iesu, Iesu, esto mihi sempre Iesu”
José Carlos Martín de la Hoz va concloure la seva intervenció amb una pregunta sobre en Chiqui: “com podem imitar-lo?, sent molt fidels a Crist”, i ho va il·lustrar amb una anècdota succeïda a Amsterdam, el 1964, a la instal·lació de la primera residència per a universitàries. Personalment es va encarregar de fer l’altar i el retaule del nou oratori. Al frontal de l’altar del Sagrari va posar la frase que tant li agradava a sant Josepmaria: «Omnes cum Petro ad Iesum per Mariam» (Tots amb Pere -el Papa- a Jesús per Maria). Per a la decoració de l’altar va triar unes reproduccions de la vida de Jesucrist, que ajudarien a contemplar la vida de Jesús fent oració.
Temps després, en canviar la moqueta de l’oratori, van haver de separar l’altar del retaule i llavors van descobrir que el servent de Déu, en acabar la feina havia escrit amb grans traços la jaculatòria que havia repetit tantes vegades mentre el construïa: “Iesu, Iesu, esto mihi semper Iesus”: Jesús, Jesús, sigues per a mi sempre Jesús.
Braval, una experiència de cohesió social
Josep Masabeu, en la seva intervenció va glossar la similitud entre la tasca de José María Hernández Garnica pels països d’Europa i la feina que es desenvolupa a Braval, una iniciativa de desenvolupament i promoció humana de l’Opus Dei al barri del Raval de Barcelona: “el que Chiqui va fer a Europa, nosaltres ho fem aquí”.
El Raval és un dels barris de més demanda d’acció social. Un alt grau de la població és immigrant, amb greus mancances de tota mena i una elevada taxa de desocupació.
Els joves que participen a les activitats de Braval provenen de 30 països, parlen 10 llengües i professen 9 religions. Es vol promoure la cohesió social, lluitar contra la marginació, prevenir l’exclusió social dels joves i facilitar la incorporació dels immigrants a la societat. Els resultats confirmen que és una realitat.
“Chiqui favors” i “Chiqui miracles”
Maria Candela va aportar alguns records familiars, per mostrar el “rastre de llum que deixen les persones santes”. Tota la seva família estan convençuts de la santedat de l’oncle Chiqui, i s’animen els uns als altres a demanar “Chiqui favors” i “Chiqui miracles”.
Després de recordar alguns detalls que mostraven com el seu oncle avi Chiqui “tenia els peus a terra i el cap al cel”, va explicar dues anècdotes que traslluïen el seu gran cor. La primera, un comentari de l’àvia Maria que, un dia pels anys 40, estant amb el seu germà, Chiqui es va posar a plorar, i li va dir “el Pare se’ns mor, i sense el Pare, no podem res”; sant Josepmaria patia una severa diabetis i perillava la seva vida. També es recorda a la família que en Chiqui, per ser el petit dels fills, era el predilecte de la seva mare Adela, condició que l’interessat no ocultava a les seves cartes, amb frases com “la meva mare ha vist el seu tresor”.
Les tres pesques miraculoses
“Veiem els sants tan perfectes que, de vegades, se’ns fa difícil pensar que els podem imitar. Ens podria explicar algun defecte de Mn. José María i com va lluitar per superar-lo?” A propòsit d’aquesta pregunta, José Carlos Martín de la Hoz va recordar la dificultat que tenia en José María per a la predicació i parlar en públic. Va haver de lluitar perquè les seves plàtiques no es quedessin curtes de temps i, amb esforç, va anar millorant. Per això, quan sant Josepmaria va haver d’escollir qui podia preparar els qui s’ordenarien a la segona promoció, li ho va demanar a ell, doncs amb la seva lluita, podia ensenyar als futurs sacerdots.
I va acabar amb una anècdota que posa de manifest també la sintonia dels tres primers sacerdots amb el fundador. Quan es van ordenar, sant Josepmaria els va passar el seu fitxer de predicació. En un recés en què cadascú havia de predicar una meditació, tots van escollir una mateixa fitxa de sant Josepmaria, que glossava les tres pesques miraculoses. A José María li va correspondre predicar la tercera meditació i va notar en els assistents un interès especial, cosa que el va alegrar per la dificultat que tenia amb la predicació, sense saber fins després que venia provocat per sentir per tercera vegada les mateixes idees.
El fum de la santedat
La darrera pregunta es va interessar per la marxa del procés i quan podria ser beatificat. Martín de la Hoz va explicar que el 2013 es va concloure a Madrid la fase diocesana del procés de virtuts i que ara està en la fase romana. Si la devoció augmenta i s’estén, el procés s’accelera. Amb el símil del foc, si hi ha fum, vol dir que hi ha foc. Si hi ha molt de fum, senyal que hi ha molt de foc. I si hi ha molt, molt de fum i es veu de lluny, senyal que el foc és molt extens. En la mesura que la devoció a Chiqui arribi a tota mena de persones, es constatarà l’extensió de la seva devoció en bé de les ànimes i el procés avançarà amb més rapidesa.
A la sortida es notava en tots l’alegria d’haver descobert noves facetes de la vida d’aquest bon servent de Déu i haver guanyat en amistat amb Chiqui, que de ben segur intercedirà més predisposat en les peticions de tot tipus de favors.
Vídeo de la taula rodona (1h.17′):
L’home de confiançahernandezgarnica