Ferran Blasi
Catalunya Cristiana, 11 juny 2009
Hi ha una manifestació de “cofoisme” que no fa mal a ningú, i és la de considerar lligats a casa nostra figures eminents o persones entranyables que han nascut en altres llocs però han estat entre nosaltres, encara que no pretenguem fruir-ne en exclusiva. Per més que em ve al cap el cas de Picasso –un malagueny que es formà a Barcelona- he començat ara pensant -deixeu-m’ho dir així- en un col·lega o un company, bé que jugui en favor d’ell una diferència de prestigi, i en contra -segons com es miri-, el fet d’haver nascut abans, a qui vaig tenir ocasió de tractar a Barcelona, en diverses èpoques i també a fora d’aquí, com va ser a Roma. Fou Josep Maria Hernàndez Garnica. No volem desconèixer que aquest barcelonès per a l’eternitat va néixer a Madrid i dels seus progenitors, el pare, Josep Maria Hernàndez Delàs, era enginyer de camins i havia nascut a València, i la mare, Adela Garnica Echevarría, de cognoms ben coneguts en el món de les finances, havia nascut a Madrid, amb les arrels a la costa cantàbrica.
Jo havia tingut la sensació de no estar-ne lluny, de José M. Hernández Garnica, des de força anys abans del temps de tractar-lo assíduament. Vaig tenir coneixement de la seva existència l’any 1944, amb motiu de la seva ordenació sacerdotal. Pel que he pogut experimentar repetidament, ja des de jovenet, no m’ha mancat la curiositat pròpia del periodista. Resulta que havia vist en una revista de temes religiosos -“Catolicismo”- un article d’un eclesiàstic, el nom del qual sonava molt -Mons. Ángel Sagarmínaga- en què glossava un esdeveniment que s’acabava de produir: l’ordenació com a preveres, de tres professionals joves: dos Enginyers de Camins i un de Mines. Eren, a més, Doctors en Lletres o en Ciències, perquè tenien gran capacitat intel·lectual i els convenia el doctorat, el qual, en aquella època només es podia obtenir en les facultats clàssiques, a Madrid, però no en les Escoles d’enginyers, malgrat l’altíssima consideració dels títols d’aquestes.
Jo vaig preguntar a algun dels professors del Col·legi dels claretians, on estudiava el 4rt curs de batxillerat, el sentit d’aquella notícia que es relacionava amb l’Opus Dei, ja que a aquest pertanyien aquells tres enginyers, que en endavant, serien també, i sobretot, capellans. Si no ho recordo malament, vaig tenir llavors la primera informació sobre l’esmentada institució; me la va donar el director del Col·legi, un gran llatinista, el P. Josep Jiménez Delgado qui, anys després va ser catedràtic d’universitat. Vaig copsar la seva estima per l’Opus Dei, que havia estat fundat el 1928 pel qui és ara sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, i a ella contribuïa la circumstància que el P. Jiménez era amic d’infantesa d’un altre home de lletres, natural de Corella, i després catedràtic de filosofia a Sevilla, Jesús Arellano. També s’hi unia el fet que sabia la simpatia que diversos religiosos de la seva congregació tenien envers el fundador de l’Opus Dei, arran de la seva participació com a especialistes en matèries teològiques, en la formació d’aquells estudiants madurs que van fer uns estudis profunds, dels quals s’examinaren brillantment al seminari de Madrid.
Sempre més em vaig recordar de la suggerent fotografia de la cerimònia, que il·lustrava l’article, on es veien aquells tres homes: Àlvaro del Portillo, José M. Hernàndez Garnica i José Luis Múzquiz, als quals havia conferit el sagrament de l’orde el Dr. Leopoldo Eijo y Garay, patriarca de les Índies Occidentals i bisbe de Madrid.
En el seu moment vaig saber que un d’aquests sacerdots, el Dr. Hernàndez Garnica, entre els encàrrecs encaminats a l’atenció sacerdotal dels membres de l’Obra que anaven sorgint aquí i allà i la tasca de fer conèixer el que era aquest camí de santificació en el treball professional i en el compliment dels deures ordinaris del cristià, li tocava venir regularment a Barcelona. He tingut notícia que va dirigir molts recessos i cursos de recés espiritual. Vaig poder comprovar, per ell i alguns dels assistents, que hi havien participat amics i coneguts meus. Un d’aquests fou Jordi Rubió i Lois, i em consta que Josep M. Hernàndez Garnica s’havia pogut assabentar de l’exemplaritat del seu pare, Jordi Rubió i Balaguer, dolorosament perjudicat en la postguerra, i que havien sortit en les converses detalls de l’erudició d’altres de la nissaga: dels Rubió i Lluch i dels Rubió i Ors. No sé si el Dr. Hernàndez Garnica li havia contat quelcom dels avatars de la guerra, que va passar íntegra també en la zona republicana: va estar a la presó, i a punt de ser afusellat però quan el portaven a Paracuellos, es va sentir cridar el seu nom, i misteriosament va ser alliberat, i el van incorporar al front republicà fins al final de la guerra.
Vull pensar, i encara em torna a sortir el “cofoisme” que la seva identificació amb la gent del nostre país, i el seu entrenament pastoral a Barcelona li van ser molt útils per a la feina que l’esperava, d’impulsar la labor perquè l’Opus Dei arrelés en altres diversos països d’Europa on va residir: França, Suïssa, Illes Britàniques, Holanda, Alemanya, ajudant els primers homes i dones d’aquelles contrades que potser havien conegut l’Obra, fora d’allí, per raó d’estudi o de treball. He sentit parlar, amb afectuosa reconeixença, a una de les germanes Martí i Bas –la Maria Roser- la primera barcelonina que va demanar l’admissió a l’Opus Dei- del seu interès per la gent i les coses del nostre país, de la seva tasca formativa, que havia realitzat per aquells anys i en els que seguiren, amb gran sentit pràctic, en escoles que tiraven endavant les dones de l’Obra amb una considerable incidència en el món professional.
Tinc la convicció que no és per casualitat, ni decisió graciosa de sant Josepmaria, quan Josep Maria Hernàndez Garnica ja estava greument malalt, amb la mort pronosticada a curt termini, encara que incert, que volgués que des de la Clínica Universitària de Navarra, es traslladés a Barcelona, on li havien d’intentar un tractament radiològic innovador que, tanmateix no va reeixir a aturar el procés ineluctable de la malaltia, que el portà a la mort a Barcelona el 7 de desembre de 1972. Aquí, en una de les estades històriques de sant Josepmaria a Barcelona, es veieren per última vegada a la terra, amb tota naturalitat, fermesa i afecte, sense donar a l’encontre un to exprés d’acomiadament.
I lliga bé amb tot això que el seu cos mortal s’hagi quedat en una tomba al cementiri de Montjuic, i que sempre estigui acompanyat de visites, de pregàries i de flors, i que, des de Barcelona, el seu trànsit i el seu estatge, hagin accentuat una dimensió internacional, combinada amb una nota històrica barcelonina. I també des de Barcelona molts estem segurs de les bondats de Déu amb ell i de la seva correspondència a la gràcia, i veiem amb goig i esperança que s’hagi obert un procés de canonització, a Madrid, per a tota la glòria de Déu. Plau de recordar-ho en l’escaiença del 95 aniversari de la seva naixença, el 17 de novembre del 1913.