Vaig conèixer al Dr. Hernández Garnica a Los Rosales, una casa de recessos propera a Madrid, quan hi vaig viure l’any 1956-57. Venia a donar-nos uns cursos. Li dèiem “el nostre”, doncs sant Josepmaria li havia confiat principalment l’atenció de les labors de l’Opus Dei amb les dones. Era molt practic per organitzar una granja, com la que disposàvem allí, perquè sabéssim alimentar-nos sense massa despeses: uns porquets, uns conills, i unes gallines, de les que m’ocupava jo. A les xerrades ens parlava molt del Pare; eren xerrades sobre l’esperit de l’Obra.
Més endavant el vaig retrobat a Paris on vam arribar el juny de 1958. Havíem passat un any a Roma esperant sortir per començar l’Obra a França, però com sant Josepmaria volia que obríssim una residència d’estudiants, la sortida es va endarrerir, doncs era difícil trobar una casa adequada.
Recordo que el 19 de març de 1958 estàvem en una tertúlia amb sant Josepmaria i li vaig dir que també era el sant del Dr. Josep Maria Hernández Garnica, consiliari de França. I sant Josepmaria ens va parlar d’ell i ens va demanar que preguéssim per les gestions que feia a Paris per trobar-nos una casa. Després vam saber que es va aconseguir gràcies a la generositat del Dr. Hernández Garnica amb la seva herència.
I, efectivament, a principis de juny de 1958 vam rebre la notícia que ja teníem la clau de la casa de Paris!
La Caterina i la Therese, les dues primeres numeraries franceses, que eren a Roma, van ser les primeres en anar a Paris, on arribaren el 14 de juny de 1958. Quan van arribar van telefonar al Dr. Hernández Garnica. D’ell van rebre l’afecte i suport d’un germà gran. Van anar de l’hotel a la futura casa de “Rouvray”. El Dr. Hernández Garnica les esperava i els va explicar els treballs que s’havien de fer. Jo i unes poques més varem arribar a Paris des de Roma el 26 juny de 1958 a les 9h.
Va coincidir que el Dr. Josep Maria Hernández Garnica havia anat a Roma per celebrar els catorze anys de l’ordenació dels tres primers sacerdots, el 25 de juny. Quan va tornar de Roma ens va portar, de part del Pare, tot el que mancava per celebrar la santa missa, que vam tenir, per primer cop, el 26 de juny a les 9h.
El Dr. Josep Maria va venir per conèixer-nos i, com bon enginyer que era, va dirigir tots els treballs que feien falta perquè la casa estigues apunt per obrir l’octubre amb 40 residents.
La seva primera preocupació va ser l’oratori; ell mateix va anar a comprar la fusta necessària per fer l’altar. Jo el vaig pintar i vaig escriure la jaculatòria “Mandatum novum…” Les icones del retaule ens les va donar l’antic ocupant de la casa.
Tot estava apunt per celebrar la primera missa. L’oratori era provisional i estava situat en una sala de la primera planta. Però el dia previst, abans de la meditació, encara no l’havia acabat de pintar, i em va dir: “no podem esperar; fes l’oració tot pintant”. I la missa es va poder celebrar a l’hora prevista. Era el 9 de juliol de 1958.
El Dr. Josep Maria Hernández Garnica havia comprat de feia temps un sagrari pensant amb nosaltres: “para cuando vengan las chicas”.
Ell ens va ensenyar a viure la pobresa. Ho aprofitava tot. Per exemple, els marcs de la casa vella es transformaven en marcs pels quadres. Ens va ensenyar a enganxar imatges d’icones i a cremar-les, imitant quadres antics per decorar la casa. Amb el temps vam ser expertes i vam poder vendre les portes velles transformades en paravents.
Un dia, veient el nostre pressupost de cuina, ens va preguntar si amb aquest pressupost menjàvem carn cada dia. Li vam tenir que aclarir que menjàvem carn de cavall, que era molt barata.
Recordo que el Dr. Josep Maria Hernández Garnica va acompanyar sant Josepmaria i D. Álvaro el primer cop que van venir a “Rouvray”; era el 31 de juliol. Van visitar la casa i el Dr. Hernández Garnica els va ensenyar l’oratori definitiu previst per a vint persones. Però sant Josepmaria va trobar l’oratori massa petit: “si teniu quaranta residents, l’oratori ha de tenir quaranta llocs”.
El Dr. Hernández Garnica havia previst els diners justos per als treballs. La modificació suposava un desequilibri difícil de recuperar. Però ell ens va donar un exemple d’obediència heroica i immediatament (es veia que patia) ens va dir que havia trobat una solució: agafaria la part prevista com a sagristia per ampliar l’oratori i la sagristia es construiria agafant una part del jardí.
Ell personalment va fer el retaule que presidiria el nou oratori; també va construir el nou altar servint-se de l’antic sobre el que sant Josepmaria havia celebrat la missa.
Tinc molts records d’aquell oratori i el Dr. Hernández Garnica, doncs també ens va predicar la primera meditació per les residents; hi eren dos: M. Lluïsa de Barcelona, i Edith dels EUA. Recordo també que vam fer el nostre primer curs anual a França el setembre de 1959. El Dr. Josep Maria ens havia dit que seria bo que numeraries d’altes països poguessin venir a fer el curs amb nosaltres “para que no veais siempre las mismas narices”. Moltes van venir d’Espanya, i Amelia D. G. de Londres. Ens va donar el curs sobre l’esperit de l’Obra, en que ens va parlar dels primers temps de l’Opus Dei i com van néixer els costums.
Un altre dia tornant d’un viatge a Bèlgica em va dir: dorms bé? Sabia que a vegades tenia insomnis.
Ja han passat 55 anys de tot això, però aquests records, amb la perspectiva del temps, guanyen en profunditat. Realment, el Dr. Josep Maria Hernández Garnica, Chiqui, “el nostre”, era un pare per a nosaltres.
Meri Lladó, París 2014