Reproduïm unes pàgines de “Apuntes sobre la vida del fundador del Opus Dei”, de Salvador Bernal. Explica el patiment i l’afecte de sant Josepmaria davant la malaltia de D. José Mª Hernández de Garnica i d’altres membres de l’Opus Dei.
“Moltes vegades -expressa D. José Luís Múzquiz, un dels tres primers sacerdots de l’Opus Dei, juntament amb D. Álvaro del Portillo i D. José María Hernández de Garnica- he vist el Pare, tot i tenir molta feina, passar temps al costat d’un malalt, donant-li visió sobrenatural, explicant-li coses per distreure’l, fent alguna norma de pietat amb ell”.
En els anys setanta, quan va començar a estar molt malalt D. José María Hernández de Garnica -Mons. Escrivà de Balaguer sempre es dirigia a ell pel seu sobrenom familiar, “Chiqui”-, D. José Luis Múzquiz va rebre el febrer de 1972 una carta de D. Álvaro, dient-li que “Chiqui està molt malament de salut”, i que vol “el Pare que t’ho escrigui jo directament perquè preguis per ell”. Al llegir això, D. José Luis va recordar que, de la mateixa manera que, amb la malaltia d’Isidoro Zorzano -com les mares quan tenen els seus fills petits malalts- el Pare pressentia alguna cosa greu, abans del diagnòstic dels metges. El mateix succeïa en aquesta ocasió: D. José María Hernández de Garnica havia anat a Roma i quan el Pare el va veure, el va enviar immediatament a que li fessin una revisió mèdica a fons.
La vigília de la Festa de la Immaculada -7 de desembre del 1972- va morir a Barcelona D. José María. Poc després, D. José Luis Múzquiz rebia una carta de Roma:
M’ha arribat fa uns moments la dolorosíssima notícia de la mort de Chiqui (a.c.s.). Ben purificat se’ns l’ha volgut emportar el Senyor. No puc ocultar que he patit -que pateixo molt-, que he plorat.
Fes molts sufragis per ell, i demana a tots que els facin, encara que estic segur que ja no els necessitarà. Encomana-li -jo ho he fet des del primer moment- totes les coses que portem al cor, que Chiqui seguirà empenyent, com ha fet sempre, molt a prop de la Santíssima Verge.
Que estiguis serè i amb pau: el Senyor sap més.
Així en la mort, com en la vida. Encarnación Ortega subratlla la delicada tendresa del Pare: “Intuïa les nostres preocupacions, el nostre estat d’ànim”. I detalla manifestacions ben concretes de com feia compatible aquest afecte seu -matern- amb l’energia en la correcció i la fortalesa d’un pare que sap exigir als seus fills, també perquè els vol. Així, quan arribaven a Roma associades de l’Obra, sovint per cursar estudis, es preocupava que se’ls facilités l’ambientació, especialment si venien de països llunyans, molt diferents: evitar els rigors del clima, fer que s’incorporessin gradualment als àpats italians, proporcionar-los la companyia de persones que parlessin el seu idioma.
Encarnación Ortega estava a Londres el setembre de 1960. Poc abans, algunes associades de l’Opus Dei havien marxat a Osaka i Nairobi. Començaven el treball apostòlic de l’Obra, com sempre, amb molt pocs mitjans materials. El Fundador, que per aquells dies es trobava a Londres, sentia en el seu cor la necessitat de trucar per telèfon per tenir notícies directes d’elles. Va preguntar quant costaria, i va calcular que, prescindint d’altres coses, podrien fer aquesta despesa. I ho va fer. El va vèncer el seu cor de Pare.
Però l’afecte no excloïa la fortalesa, que era una manera diferent de manifestar aquest afecte. Mai va deixar de corregir: ni en assumptes de fons, en que estaven en joc aspectes medul∙lars de l’esperit de l’Opus Dei, ni en qüestions menudes, aparentment sense importància.
Perquè sabia estimar, va saber corregir. Els seus advertiments no ferien, no aplanaven. Posava tal afecte -per enèrgica i clara que fos la correcció-, que tots se sentien estimats, i animats a fer les coses bé.
Aquest afecte determina que l’Opus Dei sigui família, fora de tot eufemisme. I aquest afecte arriba especialíssim a les famílies dels socis de l’Obra.
Fruit de la seva meditació del cinquè misteri de goig del Sant Rosari -el Nen perdut i trobat al Temple-, el fundador de l’Opus Dei havia escrit: (…) I, en consolar-nos amb el goig de trobar Jesús -, tres dies d’absència! – disputant amb els mestres d’Israel (Le., II, 46), quedarà molt gravada en la teva ànima i en la meva l’obligació de deixar als de casa nostra per servir al Pare Celestial.
Era una obligació clara, sempre viscuda així en l’Església. Però també, sempre que fos possible, volia el fundador de l’Opus Dei que els socis de l’Obra que no vivien amb els seus pares els acompanyessin en els moments durs, si més no -quan els resultava impossible estar físicament al seu costat- amb la seva pregària incessant, amb les seves contínues cartes, o amb la companyia d’altres socis de l’Obra.
Ho va viure així. I va ensenyar a viure-ho als més joves, que -per temperament, gairebé per llei de vida- podien encobrir l’amor i l’agraïment cap als seus pares amb un cert i aparent -de vegades simplement mandrós- distanciament.
Com anota D. Remigio Abad, que des de fa anys és capellà de Xaloc, obra apostòlica promoguda per l’Opus Dei a Hospitalet de Llobregat, “em va ensenyar a estimar als meus pares amb un afecte més intens; en diverses ocasions em va preguntar -sabia que jo era mandrós per escriure-: Quants dies fa que no escrius als teus pares? Ell els encomanava cada dia a la Santa Missa-.
Quan li parlaven de pares que no acaben d’estar contents que els seus fills fossin socis de l’Obra, era a aquests, generalment, i amb tota raó, a qui tirava la culpa. Perquè no sabien ser fidels, en la pràctica, a l’esperit de l’Obra. Una mare brasilera escrivia el 1974 el seu fill, després de conèixer a Monsenyor Escrivà de Balaguer:
“Estimat fill:
“Després de set anys, puc novament mirar-te als ulls i dir-te: realment va ser millor així. Realment havia de ser així.
“Ara ja puc veure una creu, una església, sense sentir dolor en el cor. Sí, ara ja puc veure que no te’m van robar. Que tu havies de marxar. I que el teu món és meravellós.
“Tu, fill meu, ets un privilegiat. ¡Com em va canviar el Pare! Ell em va tornar a tu. I també a Déu, a qui ara puc estimar.
“Fill meu, procura seguir els ensenyaments del Pare. Per a mi és com si fos el mateix amor de Crist “.
El cor del fundador de l’Opus Dei era de debò patern. Per això comprenia molt bé els sentiments de tots els pares. I per això tenia sempre en compte a les famílies dels socis de l’Obra. Quan les necessitats del treball els portaven lluny, els animava sempre a que els escrivissin sovint, a que els donessin bones notícies, a que els fessin partícips de la seva alegria: ja que la felicitat del fill és el que més alegra el cor d’uns pares.
Ho va viure així, amb tots, fins i tot en els moments terribles de la guerra d’Espanya. Li emocionava molt a Enric Espinós Raduán, que va estar unes hores amb el Pare a València, l’octubre de 1937, quan va passar per allà camí de Barcelona. Espinós va anar a acomiadar a l’estació al seu cosí Francisco Botella. D’aquella entrevista conserva una impressió de serenitat i de pau, d’immensa confiança en Déu. Més endavant Paco es reuniria amb D. Josepmaria a Barcelona, i estaria amb ell fins a creuar els Pirineus. Uns mesos després Enric Espinós va començar a rebre cartes signades per Isidor, Zorzano donant-li detalls sobre els seus passos des de València a Burgos: “Era una mostra de fina caritat amb mi i amb els pares de Paco, no hi ha dubte que ho feia per suggeriment del Pare, ja que jo no coneixia Isidoro “.
També Pedro Casciaro va tenir ocasió d’experimentar-ho per aquells dies. Havia parlat moltes vegades al Fundador de l’Obra sobre la vida espiritual del seu pare, home de virtuts humanes i gran bondat, però al que la seva preocupació per millorar les condicions dels obrers el va portar a militar en un partit polític que va ser derivant cap a postures cada vegada més anticlericals. Dins d’aquest ambient, es retreia de pràctiques externes de la religió. Don Josepmaria animava a Pedro a invocar confiadament a la Santíssima Verge. El desembre de 1937, després d’arribar a Andorra, va voler passar per Lourdes abans de tornar a Espanya. Pedro es disposava a ajudar-lo en la Missa que anava a celebrar. Ja al peu de l’altar, es va tornar delicadament cap a ell, que estava agenollat a la grada, i li va dir en veu baixa: -Suposo que oferiràs la Missa pel teu pare, perquè el Senyor li doni molts anys de vida cristiana. Don Pedro Casciaro va quedar sorprès: “Realment jo en aquell moment no havia fet aquesta intenció, però li vaig contestar en el mateix to: -Ho faré, Pare”.
Quan va acabar la guerra, el seu pare va haver d’exiliar-se. Va patir moltes privacions, però el Senyor el va moure a viure com a cristià fervorós, amb una pietat sincera. Durant els darrers onze anys de la seva vida -va morir amb molta pau el 10 de febrer de 1960, vigília de la festa de la Mare de Déu de Lourdes- va ser home de pregària, de Missa i comunió diàries. Va estimar molt al Fundador de l’Opus Dei i era Cooperador de l’Obra.
Quan l’Opus Dei va créixer pel món, no va disminuir l’afecte. És una cosa que no pot atribuir-se a causes humanes: persones de races i temperaments molt diversos, que no coneixien el castellà i potser mai havien vist físicament a Escrivà de Balaguer, el tractaven -el volien- com a autèntic Pare. I és que era Pare de debò. Ho feia notar un destacat pedagog espanyol, Víctor García-Hoz, que l’havia conegut el 1939: “Una de les coses que més em va cridar l’atenció en els darrers anys del Pare va ser veure com en les catequesis multitudinàries, en tertúlies de centenars i fins i tot milers de persones, sabia conversar amb aire d’intimitat. És cosa que no m’explico sinó per una gràcia especial de Déu”.
El Fundador de l’Opus Dei havia recomanat i practicat sempre l’apostolat personal, d’amistat i confidència. Però a mesura que el desenvolupament de l’Obra va anar fent impossible que rebés i parlés amb tots i cada un dels que volien escoltar el seu ensenyament, va sorgir amb naturalitat aquest tipus de tertúlies, en algunes de les quals van arribar a participar més de cinc mil persones al voltant d’Escrivà de Balaguer. Era sorprenent comprovar que mai resultaven massives, sinó que tenien l’ambient d’una reunió familiar. Tots se sentien en família, identificats amb qui anava preguntant o explicant coses: tant una senyora de vuitanta anys, com un noi de quinze, un casat amb molts fills o una dona soltera, un obrer, un professor universitari o una artista de cinema … Els temes de conversa sorgien de problemes o inquietuds personals. El Pare mantenia el to personal, íntim. I tots s’unien en la mateixa preocupació i rebien les seves respostes com si es dirigís a cada un en particular.
D’algunes d’aquestes tertúlies es conserven imatges filmades en color, amb so directe. Una sola d’aquestes pel·lícules descriu millor que moltes pàgines com era el fundador de l’Opus Dei i com volia a totes les persones que s’apinyaven al seu costat. El 16 juny 1974 la reunió va ser en un saló enorme del Palau de Congressos General San Martín, de Buenos Aires. Es va iniciar amb unes paraules molt breus:
No us cridarà l’atenció si us dic -perquè us semblarà lògic- que jo aquest matí, a la Santa Missa, m’he recordat molt de vosaltres, i també en l’acció de gràcies. He demanat al Senyor per cadascú: per les seves preocupacions, per les seves ocupacions, pels seus afectes, pels seus interessos, per la seva salut temporal, material, i per la seva salut espiritual. Perquè us vull feliços. I recordava que anàvem a semblar aquí com una multitud. Ja estem acostumats a l’Opus Dei, i sabem que no som això: som una família. Als dos minuts de parlar, la multitud es converteix en un grupet. Parlem amb l’afecte de mitja dotzena de persones que s’entenen.
Poc després, un paraguaià va assenyalar que la seva mare, de l’Obra, havia mort resant pel seu fundador. Una dona, el marit era de l’Opus Dei, volia saber què li faltava a ella per decidir-se també. Un altre estava preocupat perquè, de vegades, la intensitat del treball professional fa més difícil donar-li sentit sobrenatural. Després va prendre la paraula un soci de l’Obra, que estava allà amb la seva mare, vídua, inquieta pel que pogués ser del seu fill quan arribés a vell …
-Diu que no vaig a tenir família … I com ella està aquí, al costat meu, jo vull que vostè li expliqui que tenim família, que ens estimem molt, i que a més som sempre joves, com vostè …
Escrivà de Balaguer il·lustrà la seva resposta amb una anècdota antiga. Una vegada un gran personatge va atacar un soci de l’Obra, perquè aquest, en l’exercici de la seva llibertat civil, havia manifestat la seva disconformitat. Entre altres coses, va parlar de que aquest soci de l’Obra no tenia família. Llavors, el fundador de l’Opus Dei va anar a veure’l, i li va dir: -Té la meva família, té la meva llar. Aquell personatge va demanar perdó. I continuava: Tu ja saps que el teu fill té família i té llar, i que morirà envoltat dels seus germans amb un afecte immens. Feliç de viure i feliç de morir! Sense por a la vida i sense por a la mort! (…) És el millor lloc per viure i el millor lloc per a morir: l’Opus Dei! Que bé s’està, fills meus!
Molts van apreciar aquell dia que allà -al Palau de Congressos- havia gust de primitiva cristiandat, que vibrava amb un sol cor, amb una sola ànima, amb un únic afecte. I entendre que, veritablement, l’Opus Dei és llar, ple d’afecte humà i delicadeses santes.
Dos anys abans, el 22 de novembre de 1972, a Barcelona, una noia jove va manifestar al Pare, en una reunió semblant:
-L’altre dia vaig estar també en una tertúlia amb vostè. En sortir, una amiga em va dir: -T’has fixat en aquests sacerdots que estaven amb el Pare? Segur que l’han sentit milers de vegades dir les mateixes coses. I, però, amb quin afecte el miraven. Com s’estima la gent de l’Opus Dei!
La resposta va ser ràpida, immediata, emocionada:
– Doncs sí! Ens estimem! Sí, senyor. Ens estimem! I és la millor floreta que ens poden dir. Perquè dels primers fidels afirmaven els pagans: mireu com s’estimen.
hernandezgarnica