Recollim a continuació el text base de D. José Carlos Martín de la Hoz a la presentació d’“OBRINT HORIZONTS. Semblança de José María Hernández Garnica”
Facultat de Comunicació Blanquerna, 20 de maig de 2010
Obrint horitzons
“Desitjo en primer lloc agrair al rector de l’Església de Montalegre i a la direcció de l’Associació d’amics del Dr. José María Hernández Garnica l’amable invitació que m’han cursat per estar aquesta tarda aquí. També agrair l’afecte i la professionalitat que han posat en aquesta acurada edició de la meva semblança del Servent de Déu José María Hernández Garnica. Donat que els sants són eternament agraïts, estic segur que aquest esforç serà compensat amb gràcies del cel i la seguretat de les seves oracions davant de Déu Nostre Senyor. Sento no poder parlar amb fluïdesa el català, de manera que els demano disculpes i venia per prosseguir en castellà.”
En els anys 60, en una entrevista concedida pel fundador de l’Opus Dei a un periodista italià deia aquestes paraules: “L’Obra no es basa en l’entusiasme, sinó en la fe. Els anys del principi -llargs anys- van ser molt durs, i només es veien dificultats. L’Opus Dei va tirar endavant per la gràcia divina, i per l’oració i el sacrifici dels primers, sense mitjans humans. Només hi havia joventut, bon humor i el desig de fer la voluntat de Déu. Des del principi, l’arma de l’Opus Dei ha estat sempre la pregària, la vida lliurada, el silenciós renunciant a tot el que és egoisme, per servir a les ànimes” (Converses amb Josepmaria Escrivà de Balaguer, ed. Rialp, Madrid 1987, n.68).
En aquestes paraules hi ha un atapeït resum de l’esperit de l’Opus Dei i també un delicat elogi dels que van seguir al seu Fundador en els primers anys, quan estava tot per fer. Van viure de la seva fe en Déu i de la seva confiança a sant Josepmaria. Aquest és el cas del servent de Déu José María Hernández Garnica que lliurà la seva vida a Déu en l’Opus Dei el 28 de juliol del 1935.
El Servent de Déu, doctor enginyer de mines, doctor en ciències naturals, va exercir la seva professió a l’empresa Electra de Madrid. Posteriorment, el 25 de juny de 1944, va rebre l’ordenació sacerdotal, de mans de l’Arquebisbe de Madrid Monsenyor Leopoldo Eijo i Garay. Després, sant Josepmaria li va encarregar especialment l’impuls de la tasca apostòlica de l’Opus Dei entre les dones, el que va compaginar amb moltes altres tasques sacerdotals per tot l’estat. Més tard, va marxar a desenvolupar el seu ministeri sacerdotal en diversos punts d’Europa. Va treballar al Regne Unit, Irlanda, França, Àustria, Alemanya, Suïssa, Bèlgica i Holanda. Va morir amb fama de santedat a Barcelona el 7 de desembre de 1972. L’haver caminat per llocs tan diferents, en contínua adaptació a diverses cultures i ambients, li fa ser un bon exemple per a l’evangelització de la vella Europa.
Aquest cas i d’altres que podrien obrir-se en el futur, mostren aquesta corona de fills que van ser fidels a l’esperit de l’Opus Dei. Tant de bo que de l’exemple i amistat amb sant Josepmaria sorgeixin molts homes i dones que, amb la gràcia de Déu, arribin a la santedat, i amb ella il·luminin el món.
Els sants: amics de Déu i dels homes
El Sant Pare Benet XVI a l’Encíclica Deus Caritas est es plantejava una pregunta molt interessant: Com puc estimar a qui no veig? En la resposta tenim la clau de les meves paraules d’aquesta tarda: “De fet, Déu és visible de moltes maneres. En la història d’amor que ens narra la Bíblia, Ell surt al nostre encontre, tracta d’atraure, arribant fins a l’Últim Sopar, fins al Cor traspassat a la creu, fins a les aparicions del Ressuscitat i les grans obres mitjançant les quals Ell, per l’acció dels Apòstols, ha guiat el caminar de l’Església naixent. El Senyor tampoc ha estat absent en la història successiva de l’Església: sempre ve a trobar-nos a través dels homes en què Ell es reflecteix, mitjançant la seva Paraula, en els Sagraments, especialment l’Eucaristia. En la litúrgia de l’Església, en la seva pregària, a la comunitat viva dels creients, experimentem l’amor de Déu, percebem la seva presència i, d’aquesta manera, aprenem també a reconèixer en la nostra vida quotidiana” (N.17).
En efecte, a través de les vides dels cristians que han estat fidels fins a la mort, es mostra la cara amable de Jesús. En aquest encreuament diari del temporal amb l’etern, del finit amb l’infinit, del natural amb el sobrenatural, els sants són un exemple de la felicitat que dóna l’amistat amb Jesucrist.
D’entre tots els sants, d’aquells que han aconseguit la benaurança, l’Esperit Sant tria alguns perquè siguin models i intercessors davant del Poble de Déu. Avui, com en tota la història de l’Església, hi ha sants i s’obren nous processos de canonització. En el pontificat de Joan Pau II han estat elevats als altars un bon nombre d’ells. Homes i dones de tota classe i condició. Benet XVI ha prosseguit aquest camí.
Precisament Benet XVI, el 24 d’abril de 2006, amb ocasió de la sessió plenària de la Congregació per a les Causes dels sants, recordava que per posar en marxa un procés de canonització és essencial la fama de santedat: “És evident que no es podrà iniciar una causa de beatificació i canonització si no s’ha comprovat la fama de santedat, encara que es tracti de persones que es van distingir per la seva coherència evangèlica i per particulars mèrits eclesials i socials”.
Efectivament, el motor d’una causa de canonització és la fama de santedat i favors d’un servent de Déu. Una vegada conclòs el procés diocesà del servent de Déu José María Hernández Garnica, queda esperar el judici de l’Església. Mentre, el que hem de fer nosaltres és meditar sobre la seva vida i acudir a la seva intercessió.
Què significa el Servent de Déu José María Hernández Garnica per a les persones, de tot tipus i condició, que acudeixen a ell, com intercessor davant Déu? La resposta és senzilla: un amic. Els sants són amics dels homes: un amic que està sempre al nostre costat per ajudar-nos a arribar a la meta de la vida, que és l’altra Vida.
Tots els homes hem rebut la invitació de Déu a la seva intimitat enmig del món, el Dr. José María és un amic que ja ha recorregut aquest mateix camí, i ara d’alguna manera, torna i es posa al nostre costat a recórrer-lo, mantenint al mateix temps la mirada en Déu i, des de Déu, la mirada en nosaltres.
Fa uns trenta anys, un malagueny d’Antequera tornava a casa en aquella bonica ciutat andalusa. Venia de Sevilla, on havia conegut el fundador de l’Opus Dei. Va reunir els seus fills i els va dir: he conegut a una persona santa que m’ha ensenyat a estimar Déu en el treball professional. I com treballar, treballar, tots hem de treballar; he pensat que hauríeu conèixer-lo, perquè així mateu dos pardals d’un tret: treballeu i trobeu a Déu, que és el que us portarà al cel.
Es compleix a la lletra el que tantes vegades hem vist a la història de l’Església. Els sants són amics de Déu i dels homes. Han recorregut el seu camí i han assolit la benaurança, i ara estan al costat nostre amb la força de l’exemple de les seves vides i amb la constant intercessió davant Déu, per a les nostres necessitats materials i espirituals.
El cristianisme, camí d’amor
La primera necessitat dels homes és descobrir i conèixer l’amor de Déu. Només així es pot assolir la plena felicitat a la terra i al cel. Un camí que vol dir abans que res enamorament. Doncs el cristianisme és camí d’amor, de plenitud d’amor. És el que ens recorda Benet XVI a la seva primera encíclica: “Viure l’amor i, així, portar la llum de Déu al món: a això voldria convidar amb aquesta encíclica” (Deus caritas est, n.39). Per tant no n’hi ha prou amb estar en l’Església i deixar que passin els anys. Cal viure un amor apassionat per Jesucrist.
Aquesta era la tasca que va desenvolupar el Dr. José María, ensenyar a estimar els homes i dones que se li van acostar al llarg de la vida. Els suggeria pràctiques de pietat, un pla de vida, corrent, però amb horitzons de santedat. Amb crida de plenitud i d’heroïcitat. Una heroïcitat que significava l’exercici de les virtuts, que per a un cristià enmig del carrer signifiquen senzillament constància i perseverança en l’amor.
Així la tasca pastoral del Dr. José María es centrava en donar una formació intensa als homes i dones que se li van acostar. Ben conscient n’era de la necessitat del coneixement de Déu; per això al costat de la pietat, hi havia el coneixement de la doctrina.
La urgència d’evangelitzar
Vivim en una societat cada cop més globalitzada, amb un constant entrecreuament d’idees i opinions, on hi ha una quasi il·limitada llibertat d’expressió. A més, s’han assolit altes cotes de desenvolupament cultural. Avui, és més necessari que mai evangelitzar, per orientar el caminar dels homes. Per això l’apologia de la fe d’altres temps, cobra renovats accents. El 1939, escrivia sant Josepmaria a Camí: “Abans, com els coneixements humans -la ciència- eren molt limitats, semblava molt possible que un sol individu savi pogués fer la defensa i apologia de la nostra Santa Fe. Avui, amb l’extensió i la intensitat de la ciència moderna, cal que els apologistes es divideixin el treball per a defensar en tots els terrenys científicament a l’Església. -Tu … no et pots desentendre d’aquesta obligació”. (Camí n.338).
Els homes i dones del nostre temps tenen, més que mai, set de Déu. Per això els cristians hem d’estar capacitats, per l’amor de Jesucrist i el coneixement de la seva doctrina, per a donar raó de la nostra fe.
Hi ha al mercat obres escrites i material audiovisual, més que suficients: tot el necessari, i a tots els nivells, per aprofundir en la fe. A més, hi ha moltes institucions on es poden seguir cursos de formació a tots els nivells: des de la catequesi familiar fins a estudis a nivell universitari. Amb aquesta formació renovada el cristià pot realitzar un apostolat senzill de persona a persona, d’ànima a ànima.
El gran tresor de l’Església són els cristians. Estem vivint una època d’especial intensitat, on més que mai, el món necessita sants, que moguin a altres a buscar la santedat. Es tracta d’una crida universal a la pau i l’amor. Els cristians hem de viure la nostra fe en plenitud, per il·luminar el món d’amor des de dins de la societat.
Acabem recordant que els sants són, senzillament, amics de Déu. Acudim amb confiança a la seva intercessió davant de Déu per demanar favors, fàcils o difícils, i siguem agraïts per escriure’ls.
Barcelona, 20 maig 2010
Prof. Dr. D. José Carlos Martín de la Hoz
Membre de l’Acadèmia d’Història Eclesiàstica
Oficina per a les Causes dels Sants de l’Opus Dei a Espanya
hernandezgarnica