Homilia pronunciada per Mn. Ignasi Font Boix, Vicari per a Catalunya de la Prelatura de l’Opus Dei, a la missa en sufragi per l’ànima del servent de Déu, José María Hernández Garnica, a l’església de Santa Maria de Montalegre.
El 7 de desembre de 1972 moria a l’antiga Clínica Quirón, de Barcelona, José María Hernández Garnica. Han passat 44 anys i, com ja és tradició a Montalegre, ens hem reunit al voltant de l’altar per celebrar l’eucaristia i encomanar a Déu l’ànima d’aquest servent de Déu. Complim així amb el deure cristià de resar pels difunts.
A més, per a nosaltres és un deute d’agraïment, convençuts com estem de la seva santedat i de tants favors com ens aconsegueix del cel. És una devoció que hem vist créixer al llarg d’aquests anys. I amb més força encara des que l’11 de novembre de 2011 les seves restes reposen en aquesta església de Montalegre, que amb tant d’afecte vetlleu. Ell, des del cel, segur que us ho pagarà amb escreix.
Estem en el temps d’Advent i la litúrgia de la missa d’avui ens exhorta a escoltar i anunciar arreu una bona nova: el nostre Déu ens ve a salvar; El seu Fill ve a il·luminar les tenebres del nostre cor.
També les vides dels sants, i d’altres persones que han seguit al Senyor amb exemplaritat, són llum en aquest món que està en la foscor.
Per això, el convenciment de la santedat d’en Chiqui ens compromet a donar a conèixer la seva vida, de manera que siguin molts els qui se’n beneficiïn i per la seva intercessió puguin aconseguir favors i miracles del cel: no ens podem quedar només per a nosaltres aquest do de Déu. Així, a més, s’estendrà més la seva devoció i la causa de canonització seguirà endavant. Els miracles no depenen de nosaltres -són cosa de Déu-, però nosaltres els hem de demanar. D’ells se serveix Déu per confirmar a l’Església la santedat d’una persona i que pugui ser venerat als altars, en benefici de tots els fidels.
El Sant Pare Francesc, en la Carta Apostòlica “Misericorida et misera”, amb ocasió de la clausura de l’any de la Misericòrdia, fa notar que “les nostres comunitats continuaran amb vitalitat i dinamisme l’obra de la nova evangelització en la mesura que la “conversió pastoral” que estem cridats a viure, es plasmi cada dia, gràcies a la força renovadora de la misericòrdia” (n.5). I ho concreta, de manera especial, en la “celebració” del “Sagrament de la Reconciliació. És el moment en que sentim l’abraçada del Pare que surt al nostre encontre per restituir-nos de nou la gràcia de ser els seus fills. Som pecadors i carreguem amb el pes de la contradicció entre el que vol fer i el que, en canvi, fem (cf. Rm. 7, 14-21); la gràcia, no obstant, ens precedeix sempre i adopta el rostre de la misericòrdia que es realitza eficaçment amb la reconciliació i el perdó. Déu fa que comprenguem el seu immens amor justament davant la nostra condició de pecadors. La gràcia és més forta i supera qualsevol possible resistència, perquè l’amor tot ho pot” (cf. 1 Co 13,7)” (n.8)
José Maria Hernández Garnica va dedicar moltes hores al confessionari, i sempre atenia les persones amb aquest cor misericordiós. Com és sabut, no tenia facilitat pels idiomes, però el seu entusiasme i entrega removien més que les seves paraules. Quan viatjava als diversos països ajudava en tot el que fos necessari, material o espiritualment. Servia sense fer-se notar, però també acceptant les seves limitacions. Deia la directora de la residència de Lovaina d’aquells anys: “No tenia molt contacte amb les residents i, no obstant, el coneixien i l’estimaven molt. El veien quan venia a a la residència Steenberg per celebrar la santa Missa. Més d’una em va demanar ser atesa espiritualment per ell, o per parlar d’algun problema en el confessionari: «Aquest sacerdot em porta a Déu i et tracte amb molta comprensió, com si et conegués per dins i t’estimés molt», era el comentari que feien”
Ens diu el sant Pare Francesc en aquesta mateixa carta que “estem cridats a fer que creixi una cultura de la misericòrdia, basada en el redescobriment de l’encontre amb els demés: una cultura en la que ningú miri a l’altre amb indiferència ni aparti la mirada quan vegi el sofriment dels germans. Les obres de misericòrdia són «artesanals»: ninguna d’elles és igual a una altra; les nostres mans les poden modelar de mil maneres, i encara que sigui únic el Déu que les inspira i única la «matèria» de la que estan fetes, és a dir la misericòrdia mateixa, cada una adquireix una forma diversa”. (n.20).
Que ven après ho teniu els voluntaris que amb tanta generositat col·laboreu en les moltes tasques de solidaritat que de fa tants anys es promouen a l’església de Montalegre, al barri del Raval, que tantes mancances te i que amb tanta eficàcia i professionalitat sabeu atendre. També en això ens dóna exemple en José María Hernández Garnica, que va haver de treballar pels diferents països d’Europa sense mitjans materials, necessitat de buscar aliments i, fins i tot, obligat a fer de fuster, per fabricar retaules i altars d’oratoris,… Recorda María Hernández Garnica, germana d’en Chiqui, que durant els seus anys a França el va anar a visitar a París amb el seu marit. En José María els va ensenyar la residència Rouvray. Van veure també l’oratori on ell havia treballat molt el retaule, la fusteria de l’altar i el policromat. La seva germana, al veure-ho li va comentar que això era un miracle de l’Opus Dei “perquè de petit «eres un manazas, desfeies un rellotge i al armar-lo de nou, sempre et sobraven peces». Ell va contestar: «la gràcia de Déu actua quan se la necessita»”.
Acabem acudint a la Mare de Déu -avui, festa de Guadalupe-, amb paraules del Papa Francesc: “Que els ulls misericordiosos de la Santa Mare de Déu estiguin sempre girats vers nosaltres. Ella és la primera en obrir camí i ens acompanya quan donem testimoni de l’amor. La Mare de Misericòrdia acull a tots sota la protecció del seu mantell, tal i com l’art l’ha representat sovint. Confiem en la seva ajuda materna i seguim la seva constant indicació de girar els ulls vers Jesús, rostre radiant de la misericòrdia de Déu.” (n.22)