On hi ha sants, sorgeixen altres sants
El dilluns 18 de novembre, en un dia de pluja continuada, ha tingut lloc l’obertura del Centenari del Servent de Déu Josep Maria Hernàndez Garnica, a la Facultat de Comunicació Blanquerna, de Barcelona.
Ha moderat l’acte Antonio Gil, membre de la comissió preparatòria del Centenari, que després de donar la benvinguda als assistents i agrair la presència del Postulador de la causa de canonització, ha donat la paraula al Dr. Francesc Perarnau, rector de Montalegre.
Abans, més i millor
El Dr. Perarnau ha rememorat el camí recorregut des que fa cinc anys a l’església de Santa Maria de Montalegre es van proposar un objectiu per al Centenari: el trasllat de les restes del Dr. Josep Maria Hernàndez Garnica a la capella del Santíssim. Dos anys abans del que era d’esperar, l’11 de novembre de 2011, es va poder dur a terme aquest somni, prova de l’arrelada devoció al Servent de Déu i de la seva fama de santedat.
El logo del Centenari
El rector de Montalegre ha explicat que al llarg dels propers mesos la comissió preparatòria del Centenari impulsarà diferents actes orientats a donar a conèixer la vida del Dr. Hernàndez Garnica, i difondre així la seva devoció. I ha presentat el logo del Centenari que, sota el lema “Conviure a Europa”, vol fer-se ressò de l’esperit evangelitzador del Servent de Déu, que el va portar a difondre la llavor de la vida cristiana, segons el carisma específic de l’Opus Dei, per molts països d’Europa i de la resta del món. Les estrelles recorden la bandera de la Unió Europea, aprovada el 8 de desembre de 1955 pel Consell d’Europa. Aquestes estrelles són un record de la Mare de Déu i de la seva protecció maternal, que també va guiar la vida del Dr. Hernàndez Garnica i a la que tenia gran devoció. Una de les estrelles del logo es distingeix de la resta; simbolitza la llum del zel sacerdotal del Dr. Josep Maria Hernández Garnica que va deixar un rastre fecund pels països que va recórrer.
Un DVD d’actualitat
Seguidament s’ha projectat una versió reduïda del DVD “Pels camins d’Europa”, que recull un perfil biogràfic del servent de Déu, amb testimonis de la fama de santedat, entre els quals destaquen les paraules colpidores de sant Josepmaria, durant la catequesi a Barcelona l’any 1972, poc abans que morís.
Àlvar del Portillo i Josep Maria Hernàndez Garnica
El moment central de l’acte ha estat l’exposició del Dr. José Carlos Martín de la Hoz, postulador de la causa, sota el títol “El valor de la fidelitat”, al que seguí un col·loqui amb diverses preguntes.
” On hi ha sants sorgeixen sants”. Al voltant de sant Josepmaria, que va ser pare, mestre, model i guia de sants, van sorgir altres persones que van seguir aquest mateix camí de santedat. Entre ells, Mons. Àlvar del Portillo, que pròximament serà beatificat, i el servent de Déu Josep Maria Hernàndez Garnica, tots dos amics de la infància. El fil conductor de la intervenció ha consistit a glossar el seu exemple de fidelitat, seguint el tracte que van mantenir al llarg de tota la seva vida.
Es recull a continuació el text de la seva intervenció, que també es pot descarregar des d’aquest link en Word
* * * * * * * * * * *
El valor de la fidelitat
És per a mi un motiu de gran alegria ser a Barcelona tan a prop de l’església de Montalegre, on es troben les restes mortals del Servent de Déu Josep Maria Hernàndez Garnica, per celebrar el centenari del seu naixement. Els homes que són molt a prop de Déu i han arribat a la meta del cel, són models de fidelitat i intercessors davant Déu per obtenir gràcies i favors de dalt. Vull donar les gràcies al rector de Montalegre per la seva amable invitació a aquest acte i, amb la vostra benevolència, passaré al castellà on podré expressar-me amb més facilitat.
Els sants criden a altres sants
És commovedor comprovar com, on hi ha sants sorgeixen altres sants, perquè el bé de per si és difusiu. Sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, el Pare com li deien tots, va ser pare, mestre, model i guia de sants, com li havia demanat Déu Nostre Senyor. Les persones que van ser fidels a aquest camí, com el servent de Déu Josep Maria Hernàndez Garnica, són models propers a nosaltres. Eren, doncs, com nosaltres, tenien la mateixa gràcia i el mateix esperit que nosaltres cridats a la santedat.
D’altra banda, ens estem preparant per celebrar, d’aquí a uns mesos a Roma, la solemne cerimònia de beatificació del Venerable servent de Déu Àlvar del Portillo (1914-1994), bisbe i prelat de l’Opus Dei, que serà inclòs en el catàleg dels sants pel Sant Pare Francesc. Seguim demanant per un altre miracle atribuït a la seva intercessió, ja que això obriria el pas per a la canonització i, per tant, a l’extensió del culte públic, que a la beatificació quedarà restringit als àmbits i diòcesis que determini la Santa Seu.
Dèiem que on hi ha sants sorgeixen altres sants, amb el consegüent entrellaçaments dels exemples de vida. Segurament, Mons. Àlvar del Portillo intercedirà perquè la Causa del Dr. Josep Maria, el centenari del qual estem celebrant, vagi cap endavant.
Amics des de la infància
Àlvar i Josep Maria eren amics des de la infància, ja que eren senzillament veïns. Es van conèixer al carrer Conde de Aranda de Madrid, on un vivia al número 14 i l’altre al 12 del mateix carrer. Allà, en els jocs infantils i compartint el mateix pati del col·legi del Pilar, del carrer Castelló, on estudiaven, va créixer la seva amistat i, finalment, en la preparació d’ingrés a l’escola d’enginyers de mines, on tots dos es van examinar el mateix dia. Els dos van aprovar, però l’Àlvar es va incorporar a la de camins, a la qual estava més inclinat, mentre que en Chiqui es quedaria en mines, ja que la seva família tenia interessos a les mines de Rodalquilar (Almeria).
Al juliol de 1935, va tenir lloc per a tots dos una trobada crucial amb Déu. El set d’aquest mes l’Àlvar va assistir a un recés espiritual en el qual, després de la segona meditació de sant Josepmaria, en què va quedar, segons les seves pròpies paraules, “fet fosfatina”, va decidir lliurar la vida a Déu en l’Opus Dei.
Des de llavors, el seu tracte amb Chiqui, com li deien tots, va augmentar encara més. Durant el mes de juliol, aprofitant les vacances d’estiu, tots dos acudien diàriament a la Residència del carrer Ferraz. Parlaven molt i, especialment, en el llarg trajecte de tramvia de tornada a casa. Així recordava el Dr. Josep Maria que quan eren a la residència d’estudiants del carrer Ferraz 50 i passaven per davant d’un petit gravat clavat a la paret que representava Crist amb els apòstols a la barca, sota del qual tenia gravat de puny i lletra de sant Josepmaria el text evangèlic de Sant Marc: “I al passar al costat del mar de Galilea, veié Simó i Andreu, el germà de Simó, que tiraven les xarxes a l’aigua, perquè eren pescadors” (Mc 1,16), Mons. Àlvar del Portillo “Feia comentaris ad hoc, perquè em decidís a servir Déu” (Meditació. AGP, JHG, E-0238, 8/3).
Cal reconèixer que el servent de Déu Josep Maria Hernàndez Garnica no es va resistir gaire a la gràcia de Déu, ja que tres setmanes després, el 28 de juliol, va demanar l’admissió a l’Opus Dei; això sí, després d’haver fet, per indicació de sant Josepmaria, un tridu a l’Esperit Sant.
El ritme de la fidelitat
El temps de la fidelitat va començar a transcórrer: de vegades molt de pressa i de vegades molt poc a poc. Sense fer coses rares, Josep Maria va poder observar el ràpid creixement en la vida de lliurament d’Àlvar. Així ho expressava anys després en una meditació escrita a Pamplona el 1972 per celebrar el sant de D. Àlvar, que era el 19 de febrer: “Van ser sorprenents els ràpids progressos que va fer l’Àlvar en aquests mesos, sobretot quan es pensa avui, són els fruits dels dons de l’Esperit Sant; sobretot, del de pietat i d’Amor de Déu. Puc dir que el seu caràcter és passar d’una idea, d’una paraula i arribar fins a les últimes conseqüències. Pot semblar poc important aquesta virtut, però d’ella l’Àlvar serà el fruit de ser l’home bo i fidel -el fill- que més i millor va correspondre i va comprendre el nostre esperit i que més ajuda presta al nostre Pare” (Josep Maria Hernàndez Garnica, Meditació, AGP, JHG, E-0238, 8/3).
Una de les coses que més li cridava l’atenció a Josep Maria era com l’Àlvar havia vençut la timidesa tan ràpidament. Potser perquè notava la seva lentitud davant el mateix problema. Així, al veure com sant Josepmaria es recolzava en l’Àlvar i li encomanava gestions i encàrrecs, un dia li va preguntar obertament: si no li feia vergonya de visitar el bisbe de Madrid en representació de sant Josepmaria o altres gestions amb les autoritats religioses, acadèmiques o civils. L’Àlvar, tan tímid com ell, li va respondre amb tota senzillesa: “me’n recordo de la pesca miraculosa i procuro fer el que va fer Sant Pere: «in nomine tuo laxabo rete». Recordo el que m’ha dit el Pare i recordo aquesta escena evangèlica” (Ibidem).
Aquest era el secret de la fidelitat a sant Josepmaria d’aquests dos joves enginyers: tot el recolzaven en l’oració personal i en el treball convertit en pregària personal.
És interessant saber que la mare de Josep Maria, Adela, vídua des d’agost de 1934, en comprovar com el seu fill sortia molt aviat al matí, va decidir enviar el porter perquè el seguís. Uns dies després, penedida de la seva desconfiança, li va comunicar al seu fill el camí pel qual havia esbrinat que l’Àlvar i ell anaven a Missa de 7 del matí a la veïna església del Crist del carrer d’Ayala. Per aquest motiu van ser els dos perseguits durant la guerra civil i empresonats, ja que aquest porter els va denunciar i van ser empresonats.
La guerra. Temps d’abatiment i enfortiment
El 19 de juliol de 1936, un any després, tots dos estaven aquell matí a primera hora a la Residència del carrer Ferraz 16, doncs ja s’ultimava el trasllat a un nou local, més capaç per a albergar la residència i l’acadèmia, sense els crits del pati i la tranquil·litat d’un edifici exempt per a aquella tasca apostòlica amb la joventut.
Eren dies de calor i de treball intens. L’esperit de l’Obra de cura de les coses petites s’havia de materialitzar en alguna cosa tan concret com posar claus, quadres, cortines i llums. És alliçonador pensar que Déu, que havia donat tantes llums sobrenaturals a sant Josepmaria per fundar l’Opus Dei i als seus fills per descobrir la vocació i seguir-la, no els avisés que interrompessin els seus treballs, per inútils, ja que aquest dia les tropes insurgents que s’havien concentrat en la Caserna de la Muntaña, serien bombardejades i assaltades, amb els consegüents danys als edificis adjacents, com el de davant: la residència d’estudiants. A més, en els següents dies aquella casa es transformaria en una txeca i, finalment, en els bombardejos de la Ciutat Universitària quedaria completament destruïda menys un quadre que havia fet posar sant Josepmaria a la biblioteca, que deia: “Que us estimeu els uns als als altres com jo us he estimat” (Io 15,12). Aquest quadre es va trobar entre les runes l’abril de 1939 i es conserva actualment a la biblioteca del centre del carrer Diego de León 14 de Madrid.
La meditació i la missa que els anava a celebrar van quedar interromputs pel començament del bombardeig: vidres trencats, xiulet de les bales, crits i explosions. Van haver de sortir amb corredisses de la residència; sant Josepmaria va fugir amb la granota d’arranjaments que usava en Chiqui. Van travessar la massa enfervorida de milicians que assaltaven la caserna i es van dispersar per la ciutat. La guerra civil havia començat a Madrid i duraria fins a finals de març de 1939.
L’Àlvar i en Chiqui van sortir fugint. L’Àlvar va poder entrar a la seva casa de Conde de Aranda per amagar-se, però en Chiqui no perquè el porter vigilava l’entrada. Se’n va anar al veï carrer de Jorge Juan 5, a casa dels seus cosins Garnica. Però unes hores després la casa del president de Banesto, D. Pablo Garnica Echevarría, va ser assaltada pels milicians. Feliçment, en Chiqui va poder saltar al pati i va trobar refugi a la seva casa del carrer de Conde de Aranda aprofitant una badada del porter.
Allà sol, amb la calor del mes de juliol, tancat i menjant les restes del rebost, mentre la família estava a Noja (Santander), li va arribar el temps del profund abatiment. Li pesava la incertesa sobre el futur de l’Obra i de l’Església a Espanya cruelment perseguida.
A finals de mes, en Chiqui no va aguantar més i va sortir al carrer; necessitava tenir notícies. Providencialment, es va trobar al portal amb l’Àlvar del Portillo. Tots dos es van fondre en una gran abraçada. L’Àlvar que tenia un any menys que ell, però unes setmanes més de vocació, se n’adonar de seguida del desconcert que es reflectia a la seva cara.
Amb total inconsciència, sense documentació, es van ficar a un bar i es van prendre una cervesa. L’Àlvar el va asserenar i centrar: el primer la confiança en Déu. Tornar al pla de vida, a l’amor de Déu. En segon lloc, recuperar la confiança en el Pare: l’Obra és de Déu i havia de durar fins al final dels temps. A poc a poc, en Chiqui es va anar recuperant. Unes setmanes després, el va portar a veure sant Josepmaria. Mai oblidaria en Chiqui la lliçó de maduresa d’Àlvar que li va salvar la vocació i el va enfortir, així com altres converses que van tenir a la presó de Sant Antón, on tots dos van coincidir al desembre i gener següents.
Quan va acabar la guerra civil i el Dr. Josep Maria va tornar a Madrid al juny de 1939, va poder, després de veure sant Josepmaria i refer espiritualment, comptar també amb el suport del Dr. Àlvar, ja convertit llavors en un gran suport per a sant Josepmaria.
La salut del Dr. Hernàndez Garnica
La guerra havia estat dura, i la salut del Dr. Josep Maria havia quedat trencada. Les seves afeccions de ronyó es van accentuar. Al juliol de 1940, mentre vivia i treballava amb el Dr. Àlvar del Portillo a la petita casa de Martínez Campos que s’havia instal·lat per als grans de l’Obra, va caure greument malalt.
Van haver d’extirpar-li un ronyó. La seva mare, que estava estiuejant a Noja, va tornar i el va acompanyar en l’operació. Després, va passar una temporada de convalescència a Madrid, a casa de la seva mare a Conde de Aranda. Sant Josepmaria i els grans de l’Obra el visitaven amb freqüència.
Aquí es va bolcar el cor del fundador. Com recordava el Dr. José Luis Múzquiz: “Moltes vegades he vist al Pare, tot i tenir molta feina, passar temps al costat d’un dels seus fills malalts, donant-li visió sobrenatural, explicant-li coses per distreure’l, de vegades fent alguna Norma del pla de vida amb ell”. Sant Josepmaria es preocupa també que li portin amb freqüència la Sagrada Comunió, i en ocasions ho feia ell mateix.
En operar-li per extirpar-li el ronyó esquerre van veure que estava atrofiat i adherit al diafragma; quan el van retirar, es va esquinçar el diafragma, i com a conseqüència el postoperatori es va complicar amb pioneumònia doble. Fins a sis mesos després no va cicatritzar completament la ferida. Com el postoperatori es va perllongar, i la seva mare desitjava que estigués tranquil, es van produir alguns moments de tensió, entre en Chiqui i la seva mare, quan ella posava dificultats a les visites. Això era normal tenint en compte l’afecte que es tenien mare i fill, i el fort caràcter de tots dos.
Es va recuperar satisfactòriament i es va reintegrar a la vida normal. Així ho recordava el Dr. Francisco Botella: “Chiqui en marxa era com un tanc fidelíssim als desitjos del Pare i a les indicacions d’Àlvar”.
La crida al sacerdoci
Molt poc temps després, sant Josepmaria va demanar a tots dos que s’incorporessin a viure al nou centre del carrer Lagasca. L’Àlvar com a Secretari General de l’Opus Dei i el Dr. Josep Maria com a director del Centre de formació que havia començat l’octubre de 1941. Els dos van utilitzar el mateix mètode: explicar a les seves respectives mares vídues la futura ordenació sacerdotal, ja que tots dos s’havien convertit en el mocador de llàgrimes i de consell de les mares.
Aviat va començar la intensa preparació per aquesta ordenació sacerdotal a la que es va unir de seguida el també servent de Déu José Luis Múzquiz. L’ordenació va tenir lloc a Madrid el 25 de juny de 1944.
Fem un salt ara i anem al 15 de setembre de 1975. A primera hora del matí, el Dr. Àlvar del Portillo estava assegut com a Secretari General de l’Opus Dei al banc d’entrada de l’oratori de Santa Maria actual església prelatícia que guarda sota l’altar les restes mortals de sant Josepmaria, i veia entrar als Electors, carregats d’anys i de fidelitat. L’Obra havia madurat i en aquella jornada es triaria al primer successor del fundador.
A l’altre extrem de l’oratori, al costat de l’altar, estava assegut el Dr. José Luis Múzquiz i des d’aquí va seguir la solemne missa de l’Esperit Sant prèvia a l’elecció del president general de l’Opus Dei, actual prelat. Mentrestant, el Dr. Josep Maria contemplava des del cel, la cerimònia, ja que havia mort tres anys abans aquí a Barcelona.
El comentari del Dr. José Luis Múzquiz d’aquell dia va ser molt significatiu: “Àlvar ha celebrat la missa com ens l’havia ensenyat sant Josepmaria el maig de 1944”. Efectivament, en aquestes dates els tres primers sacerdots de l’Opus Dei s’havien tancat a la zona d’hostes de l’Escorial i a l’habitació nomenada del Bisbe, que té una petita capella, els havia predicat els exercicis previs a l’ordenació sacerdotal i els havia ensenyat les rúbriques i la pietat a l’hora de celebrar la santa missa.
Els tres havien estat fidels a la litúrgia de l’Església i l’amor a la Missa d’un sant i d’aquesta manera havien pogut portar i desenvolupar l’Opus Dei al costat del fundador, pels cinc continents.
A més, la formació teològica que van rebre dels millors professors que va poder trobar sant Josepmaria, els va possibilitar d’impulsar el creixement de les virtuts, ja que no hi ha pietat sense fondària teològica, i tampoc podrien haver contestat als problemes que es trobarien en la predicació i la direcció espiritual.
Encàrrecs pastorals
A partir l’ordenació sacerdotal la distribució va ser senzilla: el Dr. Àlvar es va quedar al costat del fundador, el Dr. Josep Maria va atendre les dones i el Dr. José Luis els homes. Geogràficament: el Sud per al Dr. José Luis i el Nord i Catalunya per al Dr. Josep Maria.
Per al Dr. Josep Maria la connexió amb el fundador era a través del Dr. Àlvar del Portillo. Les cartes entre tots dos són significatives al respecte. Així, en Chiqui sempre li recordava a l’Àlvar que era bàcul del Pare. per qui calia resar i a qui calia seguir. Tenia la seguretat que estava a prop del fundador: “Suposo que amb totes les molèsties que has tingut aquesta temporada, i amb això d’estar a prop del Pare, etc. tindràs una mica més de «vara alta», espero que te’n recordis de mi perquè sigui fidel a la gràcia de Déu i sàpiga tenir energies i dolçor per treure-li al Pare, això d’aquí endavant” (carta de Josep Maria Hernàndez Garnica a l’Àlvar del Portillo, Madrid 18.II.1959, AGP, JHG, A-00917).
Però també li demanava a l’Àlvar que es cuidés. Per exemple, davant la greu malaltia que havia patit en els anys cinquanta, li deia en una carta: “T’envio una felicitació amb tot l’afecte en el dia dels teus quaranta d’aquest altre quarantó. Ja saps com t’encomanaré, encara que me’n recordo de tu moltes vegades, perquè hem recorregut moltes coses junts des de l’any 35, i per tot el que has ajudat al Pare en aquests darrers anys. Em permetràs que et digui que deixis que et cuidin: jo em vaig quedar preocupat quan vaig ser-hi a desembre de no haver tingut «pesquis» perquè et cuidessin seriosament i després sé que has tingut diverses recaigudes i no crec que encara ens puguem permetre el luxe de desaparèixer de l’«escenari». Espero que pugui realitzar-se el pla del Pare i que podrà venir aviat; suposo que podràs venir, així tu descansaràs i tindré l’alegria doble per estar amb el Pare i per donar-te una abraçada” (carta de Josep Maria Hernàndez Garnica a Àlvar del Portillo, Madrid 7.III.1954. AGP, JHG, A-00713).
El Dr. Josep Maria tenia una gran confiança en el Dr. Àlvar del Portillo i no li importava obrir-li l’ànima, com feia amb el fundador. Per exemple, en una carta li parlava de la seva lluita per viure l’esperit de l’Obra i corregir el que fos necessari: “Li demano al Senyor que et faci bon instrument per ajudar al Pare cada dia millor i perquè segueixis sent alegre i eficaç. No t’oblidis de demanar per aquest company de fatigues. Puc dir-te que estic molt content i que fins i tot he de reconèixer que la meva vida interior té una llera serena i plena de pau. Únicament tinc de vegades por de no saber fer-ho bé, encara que procuro posar tot el que tinc. El bon humor no em falta i el geni el tinc aquesta temporada dominat ¡serà la gràcia de Déu!”. (Carta de Josep Maria Hernàndez Garnica a Àlvar del Portillo, Colònia 7.VII.1966. AGP, JHG, A-1164).
Les noces d‘argent sacerdotals
Va ser un motiu de gran goig la trobada d’aquests tres primers sacerdots amb sant Josepmaria el 1969, amb motiu de les noces d’argent sacerdotals. Sant Josepmaria va tenir cura fins de l’últim detall d’aquelles celebracions. Així ho recordava el Dr. José Luis Múzquiz: “A l’escriure’m el Pare, el dia 18 de març de 1969, felicitant-me pel dia de sant Josep, m’afegia: «Amb l’Àlvar, et tinc en tot moment molt present, i ja comencem a pensar en la celebració de les vostres noces de plata sacerdotals. Per descomptat, a Chiqui i a tu, us faré venir a Roma, perquè desitjo festejar i agrair a Déu aquest aniversari amb els meus tres curicas grans, sense que me’n falti cap».
Vaig anar a Roma i la nit abans el Pare ens va dir que tindríem Benedicció solemne amb el Santíssim. I va afegir dirigint-se a Paco Vives: «lògicament l’haureu de donar un de vosaltres tres, però dóna-la tu Paco, fill meu, perquè amb aquests no hi ha res a fer», al·ludint de broma, a com cantaven de malament els de la primera promoció”.
Seguidament el Dr. José Luis relatava multitud de detalls petits d’afecte d’aquests dies, com localitzar el calze amb que cadascú havia celebrat la seva primera Missa i fer-los portar a Roma per a l’ocasió, etc. Finalment, afirmava: “Vàrem assistir en Chiqui i jo a la missa del Pare, a l’oratori de la Santíssima Trinitat, mentre l’Àlvar celebrava també la santa missa. En acabar, anàvem a tenir la Benedicció, després de donar gràcies al Pare. Però ens va dir: «espereu un moment». Va trucar a l’Administració i vam passar tots tres amb ell. El Pare va dir que truquessin a totes. Vam anar a un descans de l’escala i havia germanes nostres per dalt i per baix. «Estan totes?», va preguntar el Pare. Van arribar encara algunes més, i llavors el Pare va dir que volia dir tres coses: La primera que havien de demanar al Senyor pels sacerdots, la segona que havien de donar gràcies al Senyor pel sacerdoci en l’Obra, i va afegir: «fa 25 anys només tenia a aquests tres fills meus i ara som uns centenars a tot el món»”. I la tercera que els sacerdots “«som instruments d’unitat». Llavors els va dir que s’agenollessin i els vam donar la benedicció el Pare i nosaltres tres”. (Testimoni de José Luis Múzquiz de Miguel, AGP, JHG, D–1241).
Arriba la malaltia
Pocs anys després, al desembre de 1971, el Dr. Josep Maria va començar a trobar-se malament, amb grans dificultats per menjar i per parlar. Així ho resumia una carta del Dr. Àlvar del Portillo al Dr. José Luis: “m’ha fet molta il·lusió rebre la teva carta, amb motiu de la meva propera festa de sant Àlvar. Te l’he agraït molt, perquè va acompanyada de tanta pregària i expressa l’afecte que, gràcies a Déu, ens tenim tots a l’Obra. Suposo que estaràs assabentat que en Chiqui està malament de salut. Però em diu el Pare que t’ho escrigui jo directament, perquè preguis. Aquest estiu passat estava molt bé: però després va començar a notar molèsties a la llengua, i gran dificultat per parlar i per menjar. Quan va venir a Roma, el Pare va manar anar immediatament a Pamplona: ja tenia paralitzada la llengua, i no podia fer passar els aliments a la gola, ni pronunciar sons. Va fer després el curs a La Pililla i el van tornar a veure a Pamplona, on li van posar un règim per a dos o tres mesos, i va sortir de nou cap a Alemanya passant -com li havíem dit- per Roma. Aquí, en veure’l, va decidir el Pare que anés a Alemanya per recollir les seves coses, i tornar una altra vegada a Pamplona, on estaria millor atès. Per fi, aquí, li han fet un diagnòstic greu: una lesió no sé si cerebral (és pseudo-bulbar), és la que li produeix aquesta paràlisi. La malaltia és progressiva i, per ara, incurable i molestíssima. En Chiqui pot durar, segons els metges, d’uns mesos a un o dos anys, però amb perill de mort en qualsevol moment. En Chiqui se n’adona de tot, però com està preparadíssim, de moment no se li ha dit res, per veure com evoluciona la malaltia. El Pare està, com pots suposar, enormement afectat: en Chiqui ha estat sempre un instrument ple d’eficàcia, que ha malbaratat totes les seves forces per servir l’Obra, alegre sempre amb els sacrificis que se li demanaven. Resa per ell, perquè el Senyor, si és la seva Voluntat, faci un miracle: i, si no, perquè concedeixi a Chiqui la gràcia necessària per portar airosament els seus dolors, fins a la fi, en lloança a Déu i per a bé de tota l’Obra. ¡Resa! I recorda’t també una mica de mi, que estic sa com mai, perquè sigui bo i fidel” (carta d’Àlvar del Portillo a José Luis Múzquiz, Roma, 16.II.1972, AGP, JHG, D-1227).
En aquests moments durs de malaltia, no li va faltar al Dr. Josep Maria una carta del Dr. Àlvar: “Molt estimat Chiqui: avui, dia del meu sant, em fa especial alegria escriure’t, per dir-te el que ja saps: que estem tots molt units a tu, perquè el Senyor t’ajudi per portar amb gràcia sobrenatural i humana la teva malaltia. Com és dia del meu sant, és bona ocasió per demanar regals al Cel: i entre els que jo demano, com a regal per a mi, està tot el que tu vulguis, i el que jo desitjo per a tu. Procura augmentar la teva unió i la teva identificació amb les intencions del Pare: l’Església, l’Obra, totes les ànimes. I no deixis de demanar també una mica per mi. Amb tot l’afecte et recorda sempre -molts cops al dia- i t’encomana i envia una abraçada ben forta el teu germà” (carta d’Àlvar del Portillo a Josep Maria Hernàndez Garnica, Roma, 19-II-1972, AGP, JHG, C-1319)
Com sabem, al setembre de 1972, el Dr. Josep Maria es va traslladar a Barcelona per rebre sessions de radioteràpia, ja que el diagnòstic va ser un càncer de laringe. A Barcelona va estar molt ben atès, però, malauradament, va morir el 7 de desembre d’aquest any.
Bàculs de sant Josepmaria
Acabarem amb unes paraules del Dr. Josep Maria que resumeixen la fidelitat i la grandesa conseqüent de la humilitat que vivia el Venerable Àlvar del Portillo: “En suma, gràcies donem a Déu perquè Àlvar ha estat per al nostre Pare un regal de Déu, un veritable bàcul que li ha servit de suport quan ho ha necessitat, i que Àlvar ha sabut ser bàcul i no més, al llarg d’aquests anys” (Meditació. AGP, JHG, E-0238, 8/3).
Hem celebrat ja el centenari del Dr. José Luis Múzquiz, el 14 d’octubre de 1912, el del Dr. Josep Maria, ho vam fer ahir: 17 de novembre de 1913 i d’aquí a uns mesos, l’11 de març de 1914, celebrarem el d’Àlvar del Portillo; han estat uns mesos de gràcies de Déu i de crides a l’examen personal sobre la nostra fidelitat a la voluntat de Déu, on radica per a cadascú la veritable felicitat. Com solia insistir el Venerable Àlvar del Portillo: felicitat és fidelitat.
Amb aquests exemples dels qui ens han precedit en el camí, tinguem el convenciment que també ara i fins al final dels temps la fidelitat crida a la fidelitat.
Barcelona, 18 de novembre de 2013
* * * * * * * * * * *
Col·loqui final
Calen ara també sants?
Se li ha preguntat en primer lloc si hi ha alguna diferència entre la generació del Dr. Àlvar del Portillo i del Dr. Josep Maria Hernàndez Garnica i l’actual de l’Opus Dei: si sants criden a altres sants, calen ara més sants?
El Dr. José Carlos ha recordat la resposta de sant Josepmaria a la pregunta d’un periodista recollida en el num. 68 de Converses: Què ha previst l’Opus Dei per als temps de decadència que s’esdevenen a tota institució?
Sant Josepmaria respon “Penso que la santedat crida a la santedat”. A cada etapa de la història Déu fa sorgir sants, que revitalitzen. Avui dia hi ha moltes persones santes, fent referència als traspassos recents del Dr. Benet Badrinas i del Dr. Tomás Gutiérrez, persones de gran santedat de vida.
La santedat és l’Esperit Sant que va portant la seva gràcia. És molt commovedor veure com els sants no neixen, sinó que es fan. El sant és el que va corresponent a la gràcia de Déu; per això és meravellós veure aquesta conjunció entre gràcia de Déu i llibertat personal.
I després, per als que es desanimen, he de dir que una bona mort ho arregla molt. És a dir, que també els dolors i malalties, porten a la santedat. A més, no ens podem quedar curts en l’acció de gràcies a Déu. Per exemple, moltes vegades una persona pot tenir defectes, i com no veiem l’interior, no ens adonem del procés de santedat que s’està duent a terme. A vegades, darrere d’una malaltia psíquica, hi ha una crida de Déu, una creu molt forta; ¡quina santedat de vida està adquirint aquesta persona! És molt més fàcil portar un còlic nefrític que un problema de salut mental, o persones que ja van perdent el cap…
Una de les persones de les que ara mateix està a punt de començar el procés de canonització és el Dr. Adolfo Rodríguez Vidal, a Xile. Els últims anys de la seva vida va tenir alzheimer. És molt impressionant veure una persona que va posar en marxa l’Opus Dei a Xile, que després va treballar tantíssim allà, que després va ser bisbe de la diòcesi de Los Angeles, i acaba amb alzheimer. Aquesta història de la seva santedat és molt impressionant.
Del Dr. Adolfo Rodríguez Vidal recordo la carta que vaig llegir datada a Roma, el 18 de gener de 1950. Per situar-la, cal assenyalar que uns mesos abans, el Dr. Benet Badrinas, era el director de Barcelona. Llavors només hi havia “el Centre” i s’anaven a dividir entre els joves i els grans. El Dr. Badrinas s’anava a quedar amb els joves, en el primer Centre de joves de Barcelona. I va anar a Madrid perquè s’ordenava el Dr. Rodríguez Vidal, que seria el seu capellà, i tornar amb ell a Barcelona on començaria a treballar.
Doncs al cap d’un any de l’ordenació rep aquesta carta, amb aquella lletra tan característica de sant Josepmaria, en un foli; són quatre línies:
Per Adolfo Rodríguez Vidal,
Que Jesús te’m guardi.
Pensa en la presència de Déu i respon-me després de consultar al Director si t’atreviries a anar a començar l’Opus Dei a Xile. En cas afirmatiu la sortida seria en quinze dies. T’estima i t’abraça, el teu Pare, Mariano.
Als 15 dies el Dr. Rodríguez Vidal va marxar a Xile. I allà va estar molt temps sol, però amb el Pare, amb tota l’Obra, amb el Senyor. Ara l’Opus Dei a Xile és dels llocs on més ha crescut la tasca : hi ha universitats, col · legis, escoles agràries… És una meravella. I és bonic que tot això surt de l’atreviment per llançar-se, per fer coses que ens sobrepassen. Fer la Voluntat de Déu és una cosa que ens sobrepassa, dur a terme una vocació divina és una cosa que ens sobrepassa. És la gràcia de Déu, per fer coses que ens sobrepassen.
En aquest sentit seria una mica pobre fer judicis de coses externes. És molt interessant aquest aire nou que Déu Nostre Senyor ha volgut subratllar a l’Església amb la paraula “misericòrdia”. Tota la predicació del Papa Francesc es pot resumir en aquesta paraula: “misericòrdia”. I és molt interessant veure les coses amb més misericòrdia, perquè ens adonarem que, al final, el sant que n’és un, és el misericordiós que n’és amb Déu i amb els altres.
Com està el procés de’n Chiqui?
La segona pregunta l’ha formulat un nebot del Dr. Hernàndez Garnica i demana que detalli com està el procés en aquest moment.
El Dr. José Carlos Martín de la Hoz ha explicat que el treball humà ja està fet, i ara només queda resar per demanar un miracle. Està fet el procés, està entregat, hi ha el decret de validesa, està acabada la Possitio i s’està perfilant per lliurar-la en aquests dies. La veu del poble de Déu, que s’expressa en els documents del procés, ja està recollida, i és unànime; és clara. Ha viscut les virtuts en grau heroic; l’Església ho haurà de ratificar.
Queda la veu de Déu, que són els favors. Gràcies a Déu, n’hi ha molts de favors que van arribant, fins que sorgeixi el que tècnicament s’anomena un “miracle”, que té unes característiques molt clares: que no tingui cap explicació física, que sigui ràpid, que no tingui recidives, que sigui definitiva, que es pugui demostrar la intercessió del servent de Déu, etc. Un cop estudiat, el cas queda sub iudice fins que el Sant Pare no signa el decret del miracle.
Es nota que el miracle de Mons. Àlvar del Portillo ja està aprovat, perquè ja hi ha més favors importants de tots els demés. Es nota que Mons. Àlvar del Portillo està allà dalt treballant amb sant Josepmaria per a tota l’Església.
El Feeling amb la gent jove
A la següent intervenció es demana al postulador que expliqui algun fet del Dr. Hernàndez Garnica pensant en la gent jove.
El Dr. Martín de la Hoz recorda un succés amb el metge que tenia cura de la seva atenció a Barcelona el 1972. Per fer-lo descansar passejaven pel jardí del col·legi Viaró, on vivia. Era l’època en què la gent jove estava deixant-se els cabells llargs, els pantalons acampanats,…. Aquest metge no estava molt conforme amb aquesta moda i no l’entenia. Veient als nois amb els cabells llargs, inconformistes,… va dir: “jo a aquests els tallaria els cabells al zero”. En aquest moment el Dr. Hernàndez Garnica va demanar una tauleta -no podia parlar- i va escriure: “amb aquesta falta de llibertat, no haguéssim fet res a Europa”. El Dr. Josep Maria Hernàndez Garnica connectava meravellosament bé amb la gent jove, perquè sempre sabia respectar i ficar-se en la mentalitat de les persones.
I recorda també el que comentava la directora de la residència de Louvaina. Ell no sabia holandès. Les noies que hi vivien el veien passar, celebrava missa… Elles el veien, el miraven i deien: “jo vull confessar-me amb aquest sacerdot, encara que hagi de fer servir una altra llengua o parlem amb gestos”. I era per aquesta mirada, aquesta comprensió, aquesta misericòrdia, aquest amor a la llibertat,… Aquest és un punt on la gent jove sempre ha connectat i connectarà, aquests grans ideals, aquestes il·lusions.
Una petició final
El Dr. José Carlos Martín de la Hoz ha aprofitat l’oportunitat per demanar que reséssim per la curació de Teresa Granados Temes, neboda segona del Dr. Hernàndez Garnica, persona jove, amb molts fills petits.
Ha explicat que fa pocs dies, anant pel carrer a Madrid, es va trobar casualment amb Marta Temes, neboda del Dr. Josep Maria Hernàndez Garnica, acompanyada de la seva neboda Teresa: “estàvem pensant en vostè, i de sobte ‘apareix ‘” i li va comentar que a la Teresa li acabaven de diagnosticar un tumor molt estès. Li van demanar una estampa amb relíquia del servent de Déu i van quedar que demanaria a tots els assistents a l’acte d’inici del Centenari a Barcelona que resessin demanant per la Teresa, perquè el Dr. Josep Maria Hernàndez Garnica fes aquest miracle, ja.
hernandezgarnica