Mn. José María Hernández Garnica va sentir sempre un profund amor pels diferents Papes que va conèixer, i va predicar freqüentment la unió amb el Romà Pontífex i la pregària per la seva persona i intencions.

Aprofitant que la seva sepultura es troba a l’església de Santa Maria de Montalegre, cada dia es resarà davant de les seves restes una estampa per a la devoció privada demanant la seva intercessió pels fruits de la propera vinguda de Lleó XIV a Madrid, Barcelona i Canàries. Et convidem a unir-te a aquesta iniciativa dels «Amics de Chiqui» resant també cada dia una estampa amb aquesta intenció. La tens aquí a la teva disposició.

Que en Chiqui es prendrà amb interès aquesta petició ho corrobora la següent narració de la fe i devoció amb què va viure la unió amb els diferents Papes que va conèixer.

El primer apunt és l’oportunitat que va tenir l’octubre del 1948 d’assistir a una audiència amb el Sant Pare Pius XII. Portava llavors quatre anys de sacerdot i sant Josepmaria, que s’havia traslladat a Roma el 1946, desitjava que diverses persones de l’Opus Dei poguessin saludar el Sant Pare perquè conegués de primera mà la tasca que s’estava desenvolupant al món. Un va ser en Chiqui.

Va viatjar a Roma el 21 d’octubre del 1948 després de preparar-se interiorment per a aquella trobada. En una carta al beat Àlvar del Portillo, datada el 14 d’octubre, li deia en referència al seu viatge a Roma: «Aquesta nit em donen el visat de sortida, així que si el Pare no disposa altra cosa, aniré segurament dijous que ve. Ja comprendràs que tinc una alegria enorme».

Tot just arribar a Roma, aquell mateix 21 d’octubre, va escriure a sant Josepmaria, que era fora de la Ciutat Eterna. Ho fa amb una senzillesa desarmant i el seu característic sentit de l’humor: «Li escric després de sopar, a la ciutat del Papa. Vaig fer un viatge molt bo. (…). Tinc ganes de veure moltes coses, per fer-me un «xarlatà» i explicar moltes coses a la tornada. Veurem si em quedo en propòsits només. L’Álvaro demana demà l’audiència amb el Sant Pare. Veurem si no faig el ximple i sé dir-li les coses que siguin útils, bé, clara i breument. Demaneu, Pare, perquè no faci el ximple aquell dia i no estigui fet un babau”.

Tot i que no es conserven més dades d’aquella visita al Sant Pare, va deixar a la seva ànima una devoció molt profunda, que es va manifestar al llarg de tota la vida.

Deu anys després, el 1958, va morir Pius XII. Mn. José María feia un any que vivia a París i, amb aquest motiu, va escriure a sant Josepmaria el 14 d’octubre: “Vam oferir els sufragis pel Papa i tots l’hem encomanat en les nostres oracions i sacrificis. Resem perquè l’Esperit Sant ajudi a la persona que sigui designada per succeir el Papa Pius XII”.

Després de l’elecció de Joan XXIII, el 4 de novembre va expressar en una altra carta a sant Josepmaria la seva alegria per l’inici del nou Pontificat: “Ens ha donat molta alegria que ja tinguem Papa i demanem per la seva persona i totes les seves intencions”.

El 1963 va estar molt pendent de la mort de Joan XXIII i de l’elecció de Pau VI. Així ho manifestava en una carta escrita des de Colònia a sant Josepmaria el 23 de juny de 1963: «Em vaig assabentar unes poques hores després de sortir de Londres que el Conclave havia triat nou Papa. Estic segur, com vostè deia, que serà el que més ens convé i ja prego per la seva persona perquè faci molt bé a l’Església durant el seu regnat”.

El seu amor a l’Església i al Sant Pare es va mantenir sempre viu, i oferia la seva vida per aquesta intenció, com recordava D. Florencio Sánchez Bella en la seva testimonial per al procés de canonització: “En les converses amb en Chiqui durant aquells dies, el vam veure content i optimista amb la tasca apostòlica que es feia a la Alemanya, malgrat que no era gens fàcil treure-la endavant. Mostrava una gran esperança en els resultats del Concili Vaticà II, que s’estava celebrant. Tenia molta caritat i sentit sobrenatural davant els escrits o les veus desacompassades que difonien alguns teòlegs alemanys, en contrast obert amb el magisteri eclesiàstic. Confiava en l’acció de l’Esperit Sant i en les conclusions conciliars”.

Ho corrobora també el testimoni de D. Eusebio Bazán, que el va acompanyar el 1972, en els últims mesos de la seva vida: «No li importava absolutament res ni el seu diagnòstic, ni la seva salut, ni el seu futur; ni tampoc el morir. Tan sols el preocupava en la mesura que li afectés al nostre Pare. Alhora, notava una gran pau, perquè no se sentia ni necessari ni imprescindible, com ho va poder ser, en certa mesura, en altres moments de la història de l’Obra en què el nostre Fundador es va recolzar, de manera molt especial, per a l’expansió de l’Opus Dei, en els primers que van estar al seu costat. Ara, manifestava que no tenia aquesta preocupació, perquè l’Obra ja hi era desenvolupada a tot el món i el seu paper era —i així ho feia i havia fet sempre— oferir la seva vida i malaltia pel Pare i les seves intencions, pel Papa, per l’Església i per l’Obra. I per això tenia una gran pau i sentia un gran abandonament a complir la Voluntat de Déu, també en aquells moments d’inactivitat, per la seva malaltia”.