El 13 de setembre de 1972, a la Clínica de la Universitat de Navarra es va realitzar una biòpsa al Servent de Déu José María Hernández Garnica que va confirmar la presència d’un carcinoma de cèl·lules escamoses, origen de les molèsties que patia des de feia temps, corregint hipòtesis anteriors més benèvoles. El Dr. José Manuel Martínez Lage precisava: “Tinc per a mi que aquesta lesió, per la seva grandària i situació, va haver de produir importants dolors físics a Mn. José Maria. No es va queixar d’ells davant meu. Vaig haver de comunicar al malalt la rectificació del diagnòstic i la necessitat de realitzar radioteràpia. No es va inquietar en sentir les meves paraules, no va perdre el seu permanent somriure, no va mostrar cap gest de preocupació i tampoc va voler inquirir de mi més detalls. Es va quedar tranquil amb les meves paraules, naturalment adequades a la situació”.
La seva neboda, Teresa Temes Hernández, refereix un detall significatiu: “El Dr. Martínez Lage em va explicar el 1992, a la Clínica Universitària de Navarra, que quan li va fer la biòpsia i les anàlisis, en Chiqui ho va passar molt malament: tenia molts dolors, no podia empassar, etc. Una tarda va anar a veure’l i, per animar-lo, li va dir que aviat estaria bé… En Chiqui va agafar un paper i va escriure: «em tens completament fastiguejat». El metge i el seu equip van riure molt del seu bon humor”.
Havia arribat el moment de la preparació final i, en aquests dies, se li va comunicar el dur pronòstic de la malaltia i les possibilitats de tractament, que va rebre amb molta serenitat. Com assenyalava en Fernando Inciarte: “Per casualitat estava jo amb ell a la clínica de Pamplona quan D. Amadeo de Fuenmayor em va fer sortir perquè havia de donar-li la notícia que era càncer, normalment incurable. No recordo si vaig tornar a entrar després, però sí que D. Amadeo va dir-me que l’havia rebut amb tanta enteresa com visió sobrenatural. D’altra banda, sé, donada la seva robusta vitalitat, que la idea de la mort, segons em deia, li causava un gran temor natural i que, ja des de jove (potser des que va perdre un ronyó), estava convençut que moriria aviat”.
En aquests dies, va rebre unes lletres de sant Josepmaria, de data 20-IX-72 que, en aquest moments durs, van ser de gran consol per a la seva ànima: “He rebut la teva última carta i li he donat moltes gràcies al Senyor per aquest nou diagnòstic, que em fa demanar encara amb més insistència la teva curació al Senyor i a la nostra Beneïda Mare. Agraeixo també a la Santíssima Verge la pau i l’abandó que vol mantenir en la teva ànima. Segueix així, fill meu, que les teves molèsties són clam de pregària a Jesucrist Nostre Senyor per aquesta Santa Església seva”
cfr. Roturando los caminos. José Carlos Martín de la Hoz, Ed. Palabra 2012
Pau, bon humor i sentit sobrenatural davant la proximitat de la mort
hernandezgarnica