En el full informatiu publicada per la Postulació el 2013 es recull un article sobre alguns trets del caràcter de Dr. Josep Maria Hernàndez Garnica. Acaba assenyalant que en tot intentar seguir els ensenyaments del fundador de l’Opus Dei, i actuar com ell ho hagués fet en les diverses circumstàncies vitals per les que va passar.
Es recull a continuació una carta a sant Josepmaria, escrita des de Colònia el 4 de gener de 1966, ja en la seva maduresa, en la qual manifesta amb senzillesa la lluita que sostenia per dominar el seu caràcter. És a dir, l’equilibri entre formar amb paciència i el vèncer la comoditat de “deixar estar” les coses. Resulta colpidor veure els seus esforços al llarg de la vida: “César va estar amb nosaltres fins al dia 26 de desembre. He agraït molt la seva estada i m’ha ajudat a veure algunes coses clares. Veig que m’he deixat portar pel meu caràcter fort i no he tingut prou paciència. Es pateix en veure que no fem la feina com Déu vol i, passat un temps, he dit les coses de manera poc delicat i, en resum, per tant, poc eficaç. Tinc la impressió d’haver estat una inutilitat, encara que conservo l’optimisme de treballar, empènyer i encoratjar. He de reconèixer que bona voluntat he posat. El que no comprenc és dosi de paciència que vostè te amb mi i donar-me ara aquesta nova prova de confiança amb l’encàrrec d’anar per Catalunya. Estic segur que, tot i que serà un treball dur, em servirà de descans i tindré moltes alegries en veure tanta cosa bona allà”.
Potser perquè havia après de sant Josepmaria, i pel seu caràcter fort, tendia a exigir amb fortalesa. Després, recollia la persona perquè no quedés ferida, com també havia après d’ell. El Dr. Alfons Par recorda el seu tracte amb ell a Alemanya: “El Dr. Josep Maria ens feia bastants bregues. Sempre hi havia un error clar per part nostra. La major part de les vegades era falta de criteri o malaptesa humana. És possible que les reaccions, explosions del Dr. Josep Maria, es deguessin a la seva vivesa, a no poder contenir-se, impaciència, etc., i també, potser en els últims mesos, se sumaven les molèsties de la malaltia, per les dificultats en empassar, etc. Però ens van venir molt bé. Vaig aprendre molt, i jo, per la meva part, li estic molt agraït. «La lletra amb sang entra», diem a la meva terra. Així m’ha quedat gravat amb molta nitidesa. A més, després de les bregues ens tendia una mà, ens recuperava amb afecte i comprensió de germà gran, i sanava les ferides que hagués pogut ocasionar. Si he rebut bregues -gairebé sempre merescudes- és molt més gran l’afecte i, per descomptat, l’ajuda que, en forma de bregues, he rebut d’ell”.
Un dia -rememorava n’Amelia Díaz-Guardamino- li va comentar el seu esforç per corregir els altres amb delicadesa: “El fundador de l’Opus Dei li havia preguntat si, a part dels assumptes de govern que havia tractat, tenia alguna preocupació personal de la qual voldria parlar. El Dr. Hernàndez Garnica li va comentar: «sí Pare, hi ha alguna cosa personal que em preocupa: que tinc mal geni i m’enfado quan es fan les coses malament». El nostre Pare va el va tranquil·litzar, li va dir que seguís lluitant, que resés, que rectifiqués perquè ningú es quedés intranquil, i que era bo que tingués un caràcter fort, encara que això li suposés haver de lluitar més, perquè només així es podien tirar endavant les activitats apostòliques: «no s’apalanca amb un xurro», li va comentar”.
José Carlos Martín de la Hoz, Roturando los caminos, ed. Palabra, Madrid 2012
hernandezgarnica