Als pocs dies d’arribar a Roma, al juny de 1946, sant Josepmaria va rebre una benedicció autògrafa de Pius XII; l’havia sol·licitat temps enrere Álvaro del Portillo a Giovanni Battista Montini, sabent quanta alegria donaria aquest detall al fundador. El text és el següent: «Al nostre estimat fill / José María Escrivá de Balaguer / Fundador de la Societat Sacerdotal / de la Santa Creu i de l’Opus Dei / amb una Benedicció especial / 28 juny 1946 / Pius pp. XII». José Orlandis la descrivia així als directors de l’Obra a Espanya: «La benedicció està escrita, tota de puny i lletra del Papa al revers d’una estampa amb la seva efígie en què està imprès el segell en sec de Sa Santedat […]. Aquestes benediccions, totes de puny i lletra, el Papa no les concedeix gairebé a ningú. Ja podeu imaginar l’alegria enorme del Pare».
Per aquests anys, sant Josepmaria va voler que el Sant Pare saludés a diferents persones de l’Opus Dei perquè conegués la tasca que s’estava duent a terme al món. Així doncs, el 1948, el servent de Déu José María Hernández Garnica va tenir l’alegria de ser rebut en audiència pel Papa Pius XII. El viatge a Roma es va concretar pel 21 octubre de 1948. Va ser profunda seva preparació interior, tant per a l’audiència amb el Romà Pontífex com per resar davant la tomba de Sant Pere. En una carta a Álvaro del Portillo, datada el 14 d’octubre, li relatava la seva emoció i també el goig d’haver assistit a l’obertura del procés de canonització del primer fidel de l’Opus Dei, Isidoro Zorzano: “El dia 11 va ser la sessió inaugural del procés informatiu per la canonització d’Isidoro. Va ser-hi molta gent. Una delicadesa més de la Verge: sense buscar-ho, ¡el dia de la Maternitat, la primera sessió! Aquesta nit em donen el visat de sortida, així que si el Pare no disposa una altra cosa, aniré segurament el dijous vinent. Ja comprendràs que tinc una alegria enorme “.
Només arribar a Roma, el mateix 21 d’octubre, va escriure al fundador de l’Opus Dei, que estava absent de la ciutat eterna: “Li escric després de sopar, a la ciutat del Papa. Vaig fer un viatge molt bo. (…). Tinc ganes de veure moltes coses, per fer-me un «xerraire» i explicar moltes coses a la tornada. Veurem si em quedo en propòsits únicament. Álvaro demana demà l’audiència amb el Sant Pare. Veurem si no faig el ximple i sé dir-li les coses que siguin útils, bé, clara i breument. Demani, Pare, perquè no faci el ximple aquell dia i no estigui fet un estaquirot “.
En totes les seves tasques, i al llarg de la seva vida, el Dr. Hernánez Garnica, va ser plenament conscient de la confiança que el fundador havia dipositat en ell: ajudar les persones a viure amb fidelitat l’esperit de l’Obra. Quan va arribar a Roma, es va afanyar de seguida per parlar amb algunes: “Demà començaré a parlar amb elles: em fa l’efecte, per l’estona que he estat a dalt, que estan bé i contentes. La casa es veu neta i ordenada. Comprenc el que li fem patir pel nostre desordre. Hi ha vegades que li demano a Déu tenir mal geni i fins a ser xinxa” (carta a sant Josepmaria , del 21 d’octubre de 1948).
No es tenen més dades d’aquesta visita al Sant Pare, però li va deixar una devoció molt profunda en la seva ànima que es va manifestar al llarg de tota la seva vida.
Nou anys després, el 1957, el Dr. Hernández Garnica va arribar a França. En aquella època el seu amor a l’Església i al Papa es va manifestar amb més profunditat davant la mort de Pius XII i l’elecció del futur beat Joan XXIII: “Vam dir dels sufragis pel Papa i tots l’hem encomanat en les nostres oracions i sacrificis. Resem perquè l’Esperit Sant ajudi la persona que sigui designada per succeir al Papa Pius XII. Ja hem tingut el primer recés per a gent jove. Van venir uns deu nois. Ho vam fer igual que l’any passat, el dissabte a la tarda. Després sopar en fred i així tenim una tertúlia en acabar el sopar. Tots paguen les despeses i l’ambient va ser, com sempre, agradable. Tots esperem fruits de tota aquesta tasca. Un dels nois que es van conèixer en els primers temps, ha entrat aquests dies al Seminari de París. Ens ha donat alegria -no semblava tenir les condicions per ser de l’Opus Dei-, i quan ens ho ha vingut a dir ha agraït tot el que li havia ajudat l’Obra en aquesta decisió” (carta a sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, París, 14.X.1958).
En una altra carta posterior, manifesta joiós el començament del Pontificat de Joan XXIII: “Ens ha donat molta alegria el que ja tinguem Papa i demanem per la seva persona i totes les seves intencions” (carta a Laureano López Rodó, París, 4.XI.1958).
L’arribada al papat del Beat Joan XXIII, que comptava amb 77 anys, va produir una onada d’optimisme a tota l’Església. Al consistori del 25 de gener de 1959, el Sant Pare va marcar els tres grans objectius del seu pontificat: l’anunci d’un sínode de Roma, la reforma del Codi de Dret Canònic i la convocatòria d’un Concili Ecumènic.
Com descrivia des d’Alemanya el llavors cardenal Ratzinger, testimoni d’excepció en aquests anys: “A principis dels anys 60 estava a punt d’entrar en escena la generació de la postguerra, una generació que no havia participat directament en la reconstrucció, que trobava un món ja reconstruït, i buscava, en conseqüència, altres motius de compromís i de renovació. Hi havia una atmosfera general d’optimisme, de confiança en el progrés. A més, tots en l’Església, compartien l’esperança en un serè desenvolupament de la seva doctrina” (Informe sobre la fe, ed . BAC, Madrid 1985, p. 131).
Així doncs, els anys seixanta de l’Església a Europa es van moure entre dos pols: la preparació i recepció del Concili Vaticà II, que va portar una doctrina molt rica, de la qual l’Església ha de seguir extraient molts fruits, i l’altre pol: la aparició d’un fenomen de contestació dins de l’Església que va amenaçar de fer sucumbir l’autoritat del Magisteri de l’Església. El fet va ser que, al costat de grans fruits, també es van produir situacions de desorientació en molts fidels i sacerdots. Finalment, el desenvolupament econòmic va amenaçar de secularitzar molts ambients.
En aquests anys el Dr. Hernández Garnica va viure amb intensitat la situació de l’Església. El seu amor al Papa i al fundador de l’ Opus Dei el mantenia segur. Com narrava des de Colònia, el 23 de juny de 1963, en una carta al fundador, va estar pendent de la mort de Joan XXIII i de l’elecció de Pau VI: “Em vaig assabentar unes poques hores després de sortir de Londres que el Conclave havia elegit nou Papa. Estic segur, com vostè deia, que serà el que més ens convé i ja reso per la seva persona perquè faci molt bé a l’Església durant el seu regnat”.
Aquesta preocupació la portaria fins al final de la seva vida, oferint-la tota ella per l’Església. Com recordava D. Florencio Sánchez Bella en el seu testimonial: “En les converses amb Chiqui durant aquells dies, el vam veure content i optimista amb la tasca apostòlica que es realitzava a Alemanya, tot i que no era gens fàcil tirar-la endavant. Mostrava una gran esperança en els resultats del Concili Vaticà II, que s’estava celebrant. Tenia molta caritat i sentit sobrenatural davant els escrits o les veus descompassades que difonien alguns teòlegs alemanys, en obert contrast amb el magisteri eclesiàstic. Confiava en l’acció de l’Esperit Sant i en les conclusions conciliars”.
Es recull per acabar el testimoni de D. Eusebio Bazán, que el va acompanyar en els últims mesos de la seva vida, que deixa patent la seva fama de santedat, i el seu amor a l’Església i al Papa:
“No li importava absolutament res ni el seu diagnòstic, ni la seva salut, ni el seu futur; ni tampoc el morir. Tan sols li preocupava en la mesura que li afectés al nostre Pare. A la vegada, notava una gran pau, perquè no se sentia ni necessari ni imprescindible, com va poder ser, en certa mesura, en altres moments de la història de l’Obra en què el nostre Fundador s’hi va recolzar, de manera molt especial, per l’expansió de l’ Opus Dei, en els primers que van estar al seu costat. Ara, manifestava que no tenia aquesta preocupació, perquè l’Obra ja estava desenvolupada a tot el món i el seu paper era -i així ho feia i havia fet sempre- oferir la seva vida i la seva malaltia pel Pare i les seves intencions, pel Papa , per l’Església i per l’Obra. I per això, tenia una gran pau i sentia un gran abandó en complir la Voluntat de Déu, també, en aquests moments, d’inactivitat, per la seva malaltia”.
Estret de ROTURANDO LOS CAMINOS. José Carlos Martín de la Hoz, Ed. Palabra, 2012.
65 anys d’una audiència amb Pius XII. Exemple d’amor a l’Església i al Sant Pare
hernandezgarnica