Arquitecte, decorador, fuster i pintor
Sempre he pensat que algun dia es començaria el seu procés de Beatificació
Al setembre de 1965 es va aconseguir la casa per a la residència universitària de dones de Lovaina (Bèlgica). Deia Maria Antònia Baratech «El 1965 vaig anar des de París uns dies a Colònia per atendre una convivència de noies joves. El vaig tornar a veure [al Dr. José María Hernández Garnica]: l’Obra anava a començar la tasca a Bèlgica, i quan va saber que estava a Colònia, va voler explicar-me detalls de la casa que acabava de llogar, a Lovaina, per indicació del fundador; al llarg de la conversa, va dibuixar en un paper a llapis -a manera de plànol rudimentari- la distribució de la planta baixa del futur centre. Han passat 30 anys i encara conservo el plànol de la casa de Lovaina que va dibuixar; ho he anat guardant a través del temps com una cosa que va fer un sacerdot sant. Sempre he pensat que algun dia es començaria el seu Procés de Beatificació».
En una carta a Mn. Alfons Par Balcells, escrita a Roma l’1-X-1965, el servent de Déu narrava aquests fets: «vaig interrompre el curs de formació durant nou dies. Vaig anar a Lovaina, on vaig estar una setmana, i les vaig ajudar donant-los algunes idees per a les obres d’adaptació, sense gastar massa diners. Vaig treure la impressió que no pensaven posar l’oratori de seguida. Després de pensar-ho, vaig veure que era possible deixar el Senyor a la casa de les noies. Els vaig fer l’altar, elles van ajudar a la decoració i, mentrestant que els arribi el sagrari que han encarregat a Talleres, els vaig fer una caixa de fusta que pot servir per al Monument o «locus reservationis» a la Setmana Santa. El vaig arreglar amb purpurina i va quedar decent. A principis de novembre penso anar a Holanda per ajudar-los a la instal·lació en la seva nova casa».
Maria Antònia Baratech recorda així la culminació d’aquests treballs: «Quan va fer el primer altar i sagrari de Bèlgica, al setembre de 1965, a la ciutat de Lovaina, vam observar que exigia una gran disciplina i ordre en el treball: tenia un croquis amb la distribució diària de la seva feina i el va acabar el dia que s’havia proposat, el 24 de setembre, festa de la Mare de Déu de La Mercè. Diàriament, en acabar el seu horari, escombrava els encenalls; deixava les eines ordenades; amuntegava fustes, etc.; tot quedava en perfecte ordre; es veia que estava treballant en la presència de Déu i que ho feia amb afecte. En una ocasió, li vam preparar el dinar i, en tornar, vam comprovar que havia fregat els seus plats, alguna cassola que havíem deixat bruta en un racó, i des de llavors vam millorar en ordre».
Tot es va acabar en el seu moment i el dia de La Mercè, a les cinc de la tarda, el servent de Déu els va dirigir la meditació. Segons el testimoni d’Amparo Martín de Rosales Garrido, els deia: “«Aquest matí ja havia trencat dos panys en intentar posar la porta del Sagrari; vaig començar a enfadar-me amb mi mateix; pensava, José María estàs vell, ja no serveixes ni per posar un pany. En aquest moment, quan et sentis res, és quan cal aturar-se, pregar, recolzar-se en la filiació divina, en l’afecte a la Mare de Déu, i a recomençar, una altra vegada a fer el que cal fer. Us ben asseguro que és quan millor surt». Així, amb exemples molt senzills ens ensenyava el que ell vivia, d’on arrencava la seva fortalesa. Ens ensenyava el que a ell li havia ensenyat el nostre Pare”.
cfr. Roturando los caminos. José Carlos Martín de la Hoz, Ed. Palabra, 2013
* Si tens fotografies de la casa, del oratori, o saps altres detalls, ens els pots enviar, i ho publicarem *
hernandezgarnica