A finals de gener de 1972 el Dr. José María Hernández Garnica va arribar a Pamplona per ser tractat de nou a la Clínica de la Universitat de Navarra, ja que la seva salut estava ja molt malmesa. Al juliol de 1971 havia començat a tenir mal de coll i dificultat per deglutir els aliments i pronunciar algunes paraules. Aquests problemes van anar en augment, amb un caràcter netament progressiu.
Era molt conscient de la gravetat de la malaltia i que empitjorava setmana a setmana. No obstant això, mantenia el seu tarannà alegre; estava rialler i no perdia el seu característic sentit de l’humor.
A aquest quadre es va afegir una crisi cardíaca bastant greu el 22 de març que el va obligar a estar ingressat a la Clínica. Dies després es va repetir l’alarma; no obstant això, va superar aquests problemes cardíacs i va ser donat d’alta el dia 2 d’abril.
Al cap de pocs dies, va tenir la sort d’estar amb sant Josepmaria a Pamplona. Així ho recordava D. Gumersindo Sánchez: “El 8 d’abril de 1972 vam tenir un bon nombre de sacerdots tertúlia amb el nostre Pare al Col·legi Major Aralar (Pamplona). Assistia Mn. José Maria que estava a Pamplona per la seva malaltia, atès a la clínica universitària. Quan el nostre Pare entrava saludant a uns i altres, en José María, ja malalt, va clavar el genoll a terra per saludar al nostre Pare. Em va semblar una escena emocionant i inoblidable. Durant la tertúlia el nostre Pare es va dirigir molts cops a ell, sempre amb gran afecte. Deia: «Chiqui, qui et vol a tu?». I ell, amb la veu cascada, deia: «el Pare!». Cap al final de la tertúlia li deia: «et vaig portar a França, a Anglaterra, després a Alemanya. En tots aquests llocs pregunten per tu i t’encomanen»”.
Un record similar anota D. Florencio Sánchez Bella en el seu testimoni: “A l’abril de 1972, en ocasió d’un viatge ràpid a Pamplona, el nostre Pare va poder veure Mn. José María al Col·legi Major Aralar. En saludar-lo, li va dir amb bon humor, animant-lo: «Chiqui, t’he fet córrer per mig món, t’he enviat a treballar a Anglaterra un munt d’anys, i ho has fet molt bé; després has dansat per Irlanda i per França, Alemanya, Suïssa, Bèlgica, Holanda… De tots els llocs he rebut preguntes sobre la teva salut, i els dic: no us preocupeu, que ens enterrarà a tots. Endavant! Déu et posarà bo, perquè li ho demano jo tant»!”.
Va passar després unes setmanes estabilitzat, amb una certa millora, tot i que es mantindrien els problemes per a la deglució d’aliments. El 31 de maig, fent referència a aquesta última temporada a Pamplona, escriuria a la seva neboda Teresa Temes: “Vaig bastant bé de salut. Segueixo menjant a base de «potets», és a dir, «recentment deslletat», però ja m’he acostumat. Avui m’he pesat, després de sis setmanes, i m’he endut un ensurt: he engreixat dos quilos; i ara que en té bona línia, seria catastròfic “abotijarme”. Espero que el Pare em deixi alliberar-me d’aquesta vida «de canonge» que porto, i que si la llengua es para no és motiu perquè no pugui seguir ajudant a Alemanya. Veurem què diuen els metges, però la veritat, per a quatre dies que un va a viure, em sembla que val la pena rendir una mica de tant com ha rebut un a Casa. No obstant això, si no convé, seguirem com l’última temporada”.
cfr. Roturando los caminos, José Carlos Martín de la Hoz, Ed. Palabra, 2013
hernandezgarnica