Durant els mesos d’octubre i novembre, sant Josepmaria va realitzar un viatge de catequesi per diferents llocs d’Espanya i Portugal. A Barcelona -última etapa del viatge-va arribar el 20 de novembre, i de seguida va preguntar pel servent de Déu Josep Maria Hernàndez Garnica. Havia arribat a Barcelona dos mesos abans per ser tractat de la greu malaltia que patia, però l’evolució no estava sent bona i es preveia un ràpid desenllaç.
La visita va quedar fixada per al 23 de novembre. Aquest dia el servent de Déu es va traslladar des de la Clínica Quirón, on estava internat, al Centre de l’Opus Dei proper, al C /. Balmes, 429, de Barcelona. Allà, sant Josepmaria el veuria per última vegada. Va arribar cap a la una del migdia i va donar-li una abraçada ben forta a aquest fill seu ja greument malalt. El Dr. Florencio Sánchez Bella, que va ser testimoni de la trobada, ho referia així: “Des de temps enrere el Pare esperava aquesta ocasió per apropar-se a veure’l, i venia pensant quin obsequi podria portar-li, per alegrar i ajudar a aquest fill seu. Al final, va decidir comprar un petit tríptic amb les catorze estacions del Via Crucis. El dia previst per a la visita, el nostre Pare va tenir una tertúlia al Brafa. Al acostar-se el temps de concloure aquesta reunió, em vaig acostar al nostre Pare per avisar-li, i li vaig recordar que Chiqui ens estava esperant. El Pare es va dirigir immediatament als que l’escoltaven: «M’espera un malalt, i no tinc dret a fer esperar un malalt, que és Crist. Li cal el pare i la mare, i jo sóc pare i mare.».
D. Álvaro, D. Javier i jo vàrem acompanyar el Pare fins al centre del carrer Balmes, on esperava el Dr. Josep Maria. La trobada amb el nostre Pare va ser un dels episodis més emotius que he presenciat en la meva vida, per les mostres de fidelitat que el Dr. Hernàndez Garnica -conscient que era l’última vegada que es trobava amb el nostre fundador- va voler demostrar al Pare, vencent la seva completa prostració física. El Pare estava commogut.
Aquesta mateixa tarda, poques hores després d’aquesta trobada, sant Josepmaria comentaria: «Avui he estat amb un germà vostre… He de fer uns esforços molt grans per a no plorar, perquè us vull amb tot el cor, com un pare i com una mare. Fa uns mesos que no l’havia vist; m’ha semblat un cadàver ja … Ha treballat molt i amb molt d’amor, potser el Senyor ha decidit donar-li ara ja la glòria del Cel … »”
I ho recordaria també l’endemà, a Bell-lloc del Pla, amb ocasió d’una nombrosa tertúlia: «Ahir vaig estar amb un fill meu que s’està morint, i el vaig veure serè, tranquil…, Ja gairebé no pot parlar, i sense gairebé: no li vaig entendre res. Només vaig poder mirar-li els ulls, veure‘l físicament destruït … Ha treballat pràcticament a tot Europa: a Anglaterra, Irlanda, Suïssa, França, Holanda, Bèlgica, Àustria, Alemanya… Està amb una pau inefable. Ell no va voler de cap manera donar-me a entendre que no em veuria més a la terra, i jo tampoc ho vaig voler dir, però ens vam entendre tot i no voler entendre‘ns. No es queixa de la Creu, i és molt dur el que té! Una malaltia tremenda… Per què no es queixa de la Creu? Perquè l’estima. Quan anem de front al dolor i l‘abracem, la Creu ja no és pes, és el triomf de Déu en les nostres ànimes i en la nostra vida».
Dies més tard -en conèixer la seva mort- el Dr. Florencio Sánchez Bella resumiria així les seves impressions d’aquell moment: «se’l veia ja consumit, desfet. No podia parlar, però estava tan content, tan feliç. Va voler dir alguna cosa, i no el vaig entendre sinó pels gestos. Quan li vaig comentar el bé que estava fent amb els guions i meditacions que preparava -ell els donava per si servien per a alguna cosa-, suplint així el seu treball sacerdotal, em va donar a entendre que ho feia fins on li arribava el cap. I el cap li arribava fins molt lluny, perquè tenia una ment formidable i una memòria extraordinària». Amb paraules gairebé inintel·ligibles, el Dr. Josep Maria va dir al Pare que patia especialment per no poder celebrar la Santa Missa. El nostre Fundador li va donar llavors el Via Crucis que portava, i li va dir: «ara el Senyor et deixa que estiguis en la seva Creu les vint i cuatre hores: tot el teu dia és una Missa». Encara que, mentre va ser al costat del Dr. Hernàndez Garnica, el nostre Pare es va esforçar a treure importància a les coses, per ajudar a aquest fill seu a ser més fort i a oferir els seus dolors amb alegria, en sortir se’l veia commogut, molt adolorit; ja al cotxe, va haver d’esforçar-se per canviar de tema de conversa, acceptant plenament la Voluntat de Déu”.
I afegia D. Florencio: “Al acomiadar-nos, el servent de Déu, es va agenollar per rebre la benedicció del Pare; a continuació, amb gran sorpresa dels que estàvem allà, es va inclinar per besar-li els peus. Va ser un instant commovedor i sorprenent, impropi de la seva manera de ser i d’actuar. Penso que en acomiadar-se del Pare per última vegada, va voler manifestar així el seu afecte i veneració amb aquell acte d’humilitat”.
El Dr. Eusebio Bazán recordava d’aquesta manera l’alegria del Dr. Hernàndez Garnica després d’aquesta trobada amb el fundador de l’Opus Dei: “Quan, a la nit, vaig anar a dormir a la clínica (… ), ja estava al llit. En entrar a l’habitació, immediatament va escriure al bloc: «Ha estat amb la ruïna». Afectuosament, com en altres ocasions similars, el renyava si utilitzava expressions així o semblants. Alhora, em va mostrar un Via Crucis, petit, emmarcat, que li havia regalat el nostre Pare i que va fer lloc a la tauleta, per veure’l des del llit. En mostrar-me’l, amb expressió ja molt feliç, va escriure: «A qui li toca, li toca». Va ser desig del nostre Pare anar-lo a visitar una segona vegada, però el Dr. Josep Maria va preferir que no hi tornés i va escriure: «La segona vegada no vaig voler jo que vingués el Pare, per a no fer-li passar una mala estona»”.
Abans de sortir per a Roma, sant Josepmaria li va escriure aquestes línies: ” Estimadíssim Chiqui: abans de sortir de viatge a Roma, mil abraçades plenes d’afecte, la seguretat que et acompanyo sempre, i la millor benedicció del teu Pare”.
Poc després d’ arribar a la Ciutat Eterna, va estar una estona amb les seves filles de l’Assessoria Central i, entre altres coses, els va relatar la seva conversa amb el Dr. Josep Maria Hernàndez Garnica amb aquestes expressives paraules: “Ens ho hem dit tot amb la mirada: aquí a la terra no tornarem a veure’ns“.
En aquest petit vídeo ens ho explica el mateix Postulador:
El Fundador del Opus Dei, tom III, Andrés Vázquez de Prada i Roturando los caminos, José Carlos Martín de la Hoz, Ed Palabra, 2012.
hernandezgarnica