21 d’octubre de 1956; el Dr. José María Hernández Garnica amb tres més surten cap a Bolturina a «explorar» l’ermita de Torreciutat. La vigília, el Dr. Hernández Garnica havia arribat de Madrid amb una estampa de la Mare de Déu de Torreciutat, que sant Josepmaria havia enviat des de Roma.
Al 1904 la mare de sant Josepmaria hi va portar el seu fill quan tot just tenia dos anys d’edat. Encara que havia nascut sa, va patir una malaltia infecciosa molt greu quan tenia al voltant d’any i mig. El metge de capçalera, Ignacio Camps Valdovinos, que era amic del seu pare, José Escrivá, va arribar a dir que d’aquella nit no passaria. Els pares de sant Josepmaria van reaccionar com a bons cristians i, després de resar abandonant-se en la Voluntat de Déu, van prometre que si el nen es guaria, el portarien en peregrinació a l’ermita de Torreciutat. L’endemà pel matí el doctor Camps va anar a visitar la casa dels Escrivá i va preguntar a quina hora havia mort el nen. José Escrivá li va respondre que s’havia curat, la qual cosa va poder comprovar el propi metge. Temps després, van complir la promesa i van peregrinar en acció de gràcies a Torreciutat.
Van passar els anys. El 1956 sant Josepmaria va enviar al Consiliari de l’Opus Dei a Espanya un fullet que incloïa dues pàgines relatives a la Mare de Déu de Torreciutat. Sant Josepmaria havia escrit en una de les pàgines: A aquesta ermita em va portar la meva mare, després de la meva curació, quan jo tenia un parell d’anys: perquè -repetia sempre- desnonat pel metge, em va curar la Stma. Verge.
El dissabte 20 d’octubre de 1956, el Dr. José María Hernández Garnica, va anar des de Madrid a Saragossa. Al laboratori de Geografia de la Facultat de Lletres, es va reunir amb D. José Orlandis i José Manuel Casas Torres, catedràtics d’Història del Dret i de Geografia, respectivament, amb la finalitat de buscar en els mapes la situació exacta de Torreciutat. No apareixia en els mapes disponibles i, després de molt buscar, per fi van trobar una referència en una obra publicada el 1798, la “Historia de la Economía Política de Aragón”, d’Ignacio Jordán de Asso, que el professor Casas Torres havia dirigit poc abans la seva reedició. En un dels mapes apareixia Bolturina i, com coneixien la seva proximitat a Torreciudad, van poder per fi fixar el recorregut.
L’endemà, diumenge 21, van anar en cotxe amb D. Juan Domingo Celaya, per visitar l’ermita i veure sobre el terreny on era Torreciutat. Van arribar fins Bolturina, que va resultar ser un poble molt petit i mig abandonat, on només vivien uns vuit o deu veïns. Allà van preguntar a una dona del poble pel camí per anar a Torreciutat i també si hi havia alguna persona que tingués les claus de l’ermita i pogués obrir-la. La dona va respondre que durant l’estiu a la casa adossada a l’ermita vivia una santera, però quan avançava la tardor tancava la casa i baixava al poble. Com varen insistir per intentar esbrinar on estaria ara la santera, la dona els va contestar: “Si trobaran l’ermita oberta no ho puc dir, però vostès de totes maneres vagin, que encara que la trobin tancada la Verge igual s’ho ha d’agrair “.
Amb aquestes informacions van continuar pel camí que aquella dona els havia indicat. “Trigaríem al voltant d’una hora en arribar, recorda D. Juan Domingo Celaya. En un cert moment -continua-, en arribar a la corda de la muntanya vam poder veure a l’extrem del vessant l’ermita, com penjada sobre uns escarpats molt abruptes -potser d’uns cent metres d’altura- que queien en vertical sobre la llera del Cinca”. El paisatge era molt àrid, muntanya pedregosa, de tipus erm, amb vegetació estepària, excepte unes parcel millors en què es conreaven cereals. Es veien tan sols uns ametllers prop de l’ermita i la talaia propera a ella. A l’horitzó, cap al Nord, es veien els Pirineus. Existia el projecte d’aixecar una presa a El Grado, i fer un embassament que embelliria notablement el paisatge, però llavors no havien començat les obres.
“Vam trobar l’ermita oberta -continua D. Juan Domingo-, i allí estava la santera amb unes noies de El Grado que havien pujat a resar a la Mare de Déu. Vam entrar a l’ermita i pregarem una bona estona davant de la Mare de Déu, per agrair-li el gran favor que mig segle abans ens havia fet. Després vam treure fotografies de la Verge. Vam poder fins i tot donar la volta a la Mare de Déu al cambril, per retratar-la amb més llum i més a prop. La Mare de Déu anava coberta amb un mantell, i tant d’Ella com del Nen només quedaven al descobert el cap i les mans, pel que no es podia apreciar la qualitat de la tall . També vam fer fotografies de l’interior i de l’exterior de l’ermita”. L’antiga ermita es trobava mig en ruïnes. Durant la guerra civil espanyola havien destrossat el retaule i cremat els estris de culte. Afortunadament, un veí va aconseguir salvar la imatge de la Mare de Déu amagant-la entre les penyes.
Com s’havia fet tard i estaven lluny d’un lloc poblat, van preguntar a la santera si els podria preparar alguna cosa per menjar. Ella va dir que mataria un pollico dels que tenia i els el cuinaria. Mentrestant, van recórrer la talaia i els voltants i van resar per les gestions que calia emprendre per aconseguir que algun dia poguessin realitzar-se els plans de pietat i devoció a la Mare de Déu a Torreciutat que sant Josepmaria tenia. La santera va preparar el dinar en el petit menjador de l’hostatgeria, ajudada per les noies de El Grado, que es van quedar allà per això, i els van servir el menjar. Van pagar a la senyora i en intentar donar una propina a les noies, aquestes no van voler prendre-la, dient que havien tingut molt de gust en servir a uns sacerdots i uns pelegrins, i que ho feien per devoció a la Mare de Déu.
Van tornar a Bolturina pel mateix camí que a la vinguda, “amb la impressió -recorda D. José Orlandis- que, amb criteris de prudència humana, res no es podia fer en aquell llunyà i inhòspit paratge on es trobava l’ermita. Era necessària la robusta fe i l’encès amor a la Mare de Déu del fundador de l’Opus Dei per emprendre una “bogeria” més i aconseguir allò “impossible” de transformar el que havíem vist aquell dia en el que avui és el santuari de Torreciutat”. Camí de Saragossa es van aturar a Barbastre per visitar a D. Santos Lalueza, Vicari General de la diòcesi.
Un mes més tard, el 24 de novembre, van tornar a Barbastre el Dr. José María Hernández Garnica i D. José Orlandis per veure el Bisbe D. Segundo García de la Sierra i tractar dels futurs plans per a Torreciutat. D. Santos havia preparat la visita i el Bisbe es va mostrar en principi ben disposat a una possible cessió de l’ermita a l’Obra, tot i que en aquesta primera visita no es va concretar cap fórmula de solució. Així es van iniciar les gestions que es perllongarien uns anys fins que per fi pugueren iniciar-se les obres de construcció del nou santuari.
Recorda D. Florencio Sánchez Bella en la seva testimonial que “quan es van iniciar els treballs de construcció del nou santuari, Chiqui es va emportar una gran alegria. Va entendre perfectament la magnitud de l’obra que s’emprenia gràcies a l’amor a la Mare de Déu que tenia el Pare. En les diferents ocasions en què ens varem trobar al llarg d’aquells anys, es va interessar per la marxa de les obres, i ens animava a vèncer tots els obstacles que es presentaven. Deia que donaríem una alegria molt gran al Pare, i que quan es concloguessin seria un lloc esplèndid per fomentar peregrinacions de tots els llocs per honrar a la Mare de Déu, aconseguint conversions i el foment de la pietat mariana “
El servent de Déu, però, moriria sense poder veure acabat el santuari de Torreciutat. Sant Josepmaria va ser-hi per últim cop al maig de 1975, un mes abans de la seva marxa al Cel.
cfr. Barbastro y el Beato Josemaría Escrivá, Manuel Garrido, Ed. Ayuntamiento de Barbastro, 1995; El Fundador del Opus Dei (Tomo III), Andrés Vázquez de Prada, Ed. Rialb, 2003; Roturando los caminos, José Carlos Martín de la Hoz, Ed. Palabra, 2012.
hernandezgarnica