Quan José María Hernández Garnica va acabar el batxillerat, va decidir estudiar Enginyeria de Mines, potser perquè un oncle seu tenia interessos en el camp de la mineria a Almeria i el seu cosí Gabriel, que tenia un any més, ja havia optat per aquests estudis. Era una persona amb mentalitat científica, encara que la seva àmplia cultura i, lògicament, el seu sacerdoci, el portarien per altres camins a la vida. Adolfo Llorente, metge, que el va tractar en els últims mesos de vida recorda: “Aquesta fermesa de caràcter, amb la seva simpatia i esperit de servei, en feien un home agradable i atraient, al mateix temps era molt ocurrent i divertit, de manera que sempre s’hi estava a gust i resultava molt agradable de conviure-hi. A això contribuïa també la seva aguda intel·ligència i la seva bona preparació cultural, amb coneixements que superaven àmpliament l’àmbit professional i s’estenien a altres matèries: enginyeria, ciències naturals, art, literatura, etc.”.
Per preparar l’ingrés a l’Escola de Mines, segons era habitual en aquell temps, va anar a una Acadèmia especialitzada. Tantes hores d’estudi i classes van donar el seu fruit, i el 1932 hi va ser admès. D’aquests exàmens es conserva el record de com anava superant els nervis en els exercicis orals. En una ocasió va aconseguir la puntuació màxima en un examen escrit. Els professors del tribunal, en veure’l tan perfecte van pensar inicialment que havia copiat i li van fer un examen oral: van comprovar que ho sabia tot bé.
José María es va dedicar als estudis amb tal serietat que va treure sempre les assignatures a la convocatòria ordinària de juny. El primer any va acabar amb el núm. 4 de la promoció i la qualificació Bé. El segon any va continuar sent el núm. 4. El tercer va passar al núm. 3. A quart (curs 1935-1936) va obtenir el núm. 2 i la qualificació de “Molt bo”. Finalment, després de la guerra (curs 1939-1940) va acabar la carrera amb el núm. 3 i la qualificació de Molt bo.
Aviat va prendre afició per les assignatures més teòriques, en què va obtenir qualificacions de notable i destacat: Geologia i Hidràulica (19 sobre 20 punts); Construcció, Electrotècnia i Metal·lúrgia (18 sobre 20 punts); Paleontologia, Mineralogia i Mecànica Racional (17 sobre 20 punts); Geometria Descriptiva, Física, Química General, Química Analítica, Química Industrial, Mecanismes i Geofísica (Cfr. expedient Acadèmic. Escola de Mines) .
La seva afició a les assignatures de Geologia va fer que pogués cursar després, amb agilitat, la llicenciatura i els cursos de doctorat en Ciències Naturals. Gràcies a la seva magnífica memòria va poder superar amb brillantor l’assignatura de Mineralogia, que llavors era la més dura per a qualsevol estudiant de Geologia. Havia d’aprendre de memòria més de dos mil minerals: nom, fórmula, estructura, jaciment i propietats característiques, i superar diverses proves de reconeixement, experimentació química i descobriment al microscopi.
Però no només destacava per la memòria, sinó també per la capacitat de síntesi en els grans temes teòrics. Anys més tard rememorava: “quan era estudiant, recordo que alguns companys necessitaven, després de comprendre l’assignatura, llegir-s’ho fins a set vegades per estar preparats per a l’examen: altres en tenien prou amb una lectura ràpida per fixar les associacions que permetien retenir el que s’havia estudiat”2.
De 1942 a 1944 va ser director d’un centre de l’Opus Dei. Al mateix temps treballava a l’empresa Electra de Madrid, per aportar mitjans econòmics a la feble economia dels apostolats de l’Obra; també feia viatges, alguns d’ells acompanyant sant Josepmaria, per posar en marxa la tasca apostòlica a diverses ciutats d’Espanya.
En un llibre escrit per José María, ell mateix es refereix al valor del treball: “Treball que és intrínsecament humà, que es dirigeix a un objectiu terrenal proper, però que el cristià el porta a terme amb visió sobrenatural, entenent-lo com a voluntat de Déu, i dirigint-lo al seu propi perfeccionament i a la santificació aliena “3.
Poc més endavant, sortint al pas d’una equivocada concepció del treball com obstacle a la santedat, o com un càstig diví, afegeix: “En si el treball és bo, és quelcom volgut per Déu, que el cristià ha d’utilitzar sobrenaturalitzant-lo, com a mitjà de santificació” 4.
Tota la seva intel·ligència i capacitat de treball les va emprar en el compliment de la voluntat de Déu, i va anar amb total disponibilitat d’un lloc a un altre, segons se’l va necessitar, per difondre la crida universal a la santedat i a l’apostolat, i va portar l’esperit de l’Opus Dei a molts països.
______________
1. Cfr. expedient Acadèmic. Escola de Mines.
2. José María HERNÁNDEZ GARNICA, Meditacions, 9-VI-1972, p. 2.
3. José María HERNÁNDEZ GARNICA, Perfecció i laïcat. Rialp, Madrid 1956, p. 106.
4 Ibid., p. 108.